11 de setembre de 1966, Joan Ballester i Canals es premiat amb el seu text “Un sentit de país”, sota el lema «Coratge i responsabilitat».

L’any 1966, a París, Manuel Viusà publicava el número 2 de la revista Som, on apareixia a la darrera pàgina l’anunci i les condicions dels CVIII Jocs Florals de la Llengua Catalana que es farien a Caracas (Veneçuela).

L’11 de setembre d’aquell anys se sabria el veredicte d’aquell certamen. Entre els premis extraordinaris, hi havia el Premi Jaume Compte, dotat amb cinc-cents bolívars pel Moviment d’Alliberament Nacional de Catalunya, al millor estudi relatiu al renaixement nacional.

1979-11SET2--JOAN-BALLESTER-I-CANALS-AMB-NETS
Joan Ballester i Canals amb el seu nets

Qui guanyà aquest premi va ser Joan Ballester i Canals amb el seu text Un sentit de país, sota el lema «Coratge i responsabilitat». En el text, de quaranta pàgines, les crides a l’acció armada són repetitives:

 

[...] Una acció nova i externa serà la que precipitarà aquest procés, la que donara noves formes reivindicatives a l’acció política, guanyant voluntats, vencent reserves per a donar-se plenament a una lluita oberta, a una acció violenta, a un atac constant a totes aquelles institucions que són la interpel·lació política i armada de la presència de les forces d’ocupació, a una tasca de metòdica destrucció de tots els mitjans de repressio que té establerts l’Estat espanyol en la nostra terra. Seran totes aquestes accions les que galvanitzaran voluntats i decisions individuals, donant la veritable tònica al desvatllar a tot un poble en pro de la seva llibertat nacional [...].

 

[...] El camí pot semblar difícil, la solució impracticable; teòricament costa de creure que pugui reeixir l’intent d’un poble faltat dels elements de força més elementals, enfront d’un estat de força organitzat. Però que pensin els pusil·lànimes, els poc decidits, els reticents a donar-se a aquesta convicció, que tots els pobles que han assolit la seva independència ho han fet decidint-se a la insurrecicó i la violència, que tots es trobaven en una neta situació d’inferioritat en relacio amb el seu ocupant militar, però que també tos han aconseguit vèncer i triomfar [...].

 

[...] Només quan els pobles han comprès la inutilitat d’aquest esforç, quan, desenganyats de les bones maneres, han tornat vexats i humiliats, han comprès que la raó dels pobles ocupats solament té un llenguatge entenedor per a aquells que hi senyoregen en virtut d’unes forces d’ocupació, i aquest llenguatge ara per ara no és altre que l’esclat violent de la raó i el dret dels pobles. [...].