1966 - Batista i Roca proposà crear l’embrió d’un futur exèrcit català

A l’interior, Josep Pascal i Josep Calduc, aquest últim provinent del moviment excursionista, concretament del Club Esquí Puigmal de Barcelona, i de les clandestines Joventuts d’Estat Català, participen en diferents trobades amb gent de l’exili a la Catalunya del Nord.

Les famílies Grau i Gensane, d’Elna, donen ajuda a qualsevol resistent català que apareix per aquelles terres i ho necessita; així, amagaren gent a casa seva i ajudaren diversos exiliats, i van fer de bústies de tota mena de material, activitats que durien a terme durant molts anys. També la casa de Josep Deloncle, a Perpinyà, juntament amb el monestir de Sant Miquel de Cuixà, encapçalat pel seu prior, Oleguer Porcel, eren punts on tota mena de nacionalistes catalans es podien refugiar.

En una de les trobades, Gilbert Grau presenta Josep Calduc a Josep Maria Batista i Roca, aleshores president del Consell Nacional Català, que exercia de professor d’història a Cambridge, però que viatjava sovint a Perpinyà.

Batista i Roca proposà a Josep Calduc que s’encarregués de crear l’embrió d’un futur exèrcit català. Aquests escamots portarien a terme accions contra interessos espanyols, però mai contra persones, i no les reivindicarien mai. Això passava l’any 1966.

A partir d’aquesta demanda, Calduc va anar buscant voluntaris per integrar-se al grup. No va ser fins un any més tard, el 1967, que, arran de diverses trobades amb Batista i Roca a l’Hotel Royal-Roussillon de Perpinyà, lloc on el veterà independentista s’allotjava habitualment en les seves estades a la capital del Rosselló, es determinà que els joves que s’integressinn en aquest projecte organitzarien cursos de tècniques de guerrilla, arts marcials, lluita urbana, supervivència a la muntanya, explosius, tir amb armes de foc i altres especialitats.

Les trobades de Batista i Roca i Jordi Vilanova, del Consell Nacional Català, i dels activistes de la Catalunya del Nord Gilbert Grau i Joan Gensane amb els joves es van anar fent cada vegada més discretes per tal que no fossin detectades.

Finalment, l’any 1969, els veterans del nord passen als joves seguidors d’en Batista i Roca fulminants per a explosius, i al cap de poc temps reben sis pistoles Walther i dues caixes de munició que el catalanosuís Ernst Jakob Spoerri, que vivia a Suïssa, havia fet arribar a Elna. Les armes pagades per Josep Planxart arribaven també acompanyades d’uns manuals editats a l’Argentina, titulats Introducción al vegetarismo: el ajo, el limón y la cebolla, firmats per un tal professor Spenza, que no eren més que unes publicacions per a tenir coneixements per preparar tota mena d’explosius.

Immediatament, els joves militants comencen a fer pràctiques de foc a la zona del Tarragonès. Fidel a aquest esperit, Batista i Roca, a través del seu altaveu –els butlletins del Servei d’Informació Nacional Català (SINC), impresos i distribuïts des de Londres i Perpinyà–

 

Els joves que es voldran integrar en aquest projecte rebran formació històrica de part de Manuel Cruells i Pifarré, que havia abandonat l’FNC el 1970 a causa del seu desacord amb el que ell considerava que eren uns plantejaments marxistes del partit, i de Josep Planxart, president d’Estat Català, per tal d’explicar-los la història del partit. Al cap d’un any, el 15 d’octubre de 1970, amb motiu del trentè aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys, la nova organització armada col·locava un artefacte explosiu a les oficines de Radio Nacional de España a Barcelona. A partir d’aquí i durant gairebé dos anys s’arribaren a fer cent vuitanta accions, en les quals van prendre part una quarantena de persones integrades al Centre Excursionista de Catalunya, al Club Icària al Club Puigmal de Barcelona, segons l’especialitat del que s’hagués de fer.

Els diners i el temps per a fer les accions els posaven els mateixos integrants dels grups, ja que tots compaginaven feina i acció, sense que hi hagués cap alliberat.

També ajudaren a passar gent per passos de muntanya fronterers; durant aquest període, van passar una quarantena de persones de signes polítics diferents que eren buscades per la policia franquista.

El grup no reivindicarà cap acció fins el 18 de juliol de 1971, data a partir de la qual utilitzà el nom de Front d’Alliberament Català (FAC).