1979. Detenció i judici de Manuel Viusà

El dia 24 de març de 1979 arribà a l’Estat francès un telegrama en el qual es demanava la detenció de Manuel Viusà, provinent del Jutjat Número 1 de l’Audiència Nacional de Madrid. Qui havia col·laborat activament en la resistència francesa a l’ocupació nazi era acusat de tràfic d’armes i de complicitat per a l’assassinat.

L’endemà, 25 de març, a les quatre de la tarda, mentre es trobava en un taller prop de la plaça de la Bastilla preparant una edició de bibliòfil del Llibre de les bèsties de Ramon Llull il·lustrat per ell amb gravats, agents de contraespionatge del Ministeri de l’Interior francès practicaren la detenció de Viusà i el palparen per si portava alguna arma a sobre. Llavors tenia seixanta-dos anys. Tot seguit va ser despullat i traslladat a la presó de la Santé, de París, la mateixa que havia albergat el president català Lluís Companys abans de ser lliurat pels nazis als franquistes i ser assassinat el 15 d’octubre de 1940.

Immediatament, la seva filla Joana es va posar en contacte amb el doctor Josep Maria Reguant. Reguant havia conegut Viusà a París l’any 1964, quan, clandestinament, com a delegat de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya) s’havia entrevistat amb ell, i sorgi entre ells una forta amistat.

Després de la trucada de la família Viusà, Reguant es mobilitzà i contactà amb Esteve Albert, mossèn Josep Dalmau, Manuel Cruells i Pere Prujà; entre tots organitzaren el Comitè de Solidaritat amb Manuel Viusà i Patriotes Catalans.

Per la seva banda, també es va moure un altre amic de Viusà: Manuel Valls de Gomis, persona molt influent en les altes instàncies de la política francesa. Valls havia format part de l’FNC des del 1940 (tenia el carnet número 2 de l’organització), havia estat cap de la resistència francesa antinazi en el grup 1 (Louis Brun) de la xarxa Maurice-Alibi, havia estat condecorat amb la Creu de Guerra francesa i amb la Medalla de la Resistència i havia obtingut el certificat de gratitud de Sa Majestat britànica i la Medalla de la Llibertat amb palmes de plata de l’exèrcit nord-americà després de la Segona Guerra Mundial. Valls es va entrevistar amb el director del gabinet del ministre de Justícia per tal que la seva intervenció aturés la possible extradició de Viusà. Escriví cartes al ministre de l’Interior, al president del Senat, al president de la República Francesa, Valéry Giscard d’Estaing, al ministre de Justícia, al ministre d’Afers Estrangers, i féu tota la pressió possible al seu amic personal Jacques Chaban-Delmas, que durant la Guerra havia estat general nomenat per De Gaulle i en el període 1969-1972 va ser primer ministre.

De manera similar es mogué Jaume Cornudella, també guardonat amb medalles de reconeixement dels Estats Units, del Regne Unit, de França i de Polònia per la seva col·laboració amb la resistència durant la Segona Guerra Mundial a través de la xarxa d’evasió Bourgogne. Antics membres del seu réseau (sector Pirineus Orientals) feren importants gestions per a intervenir en el judici al seu amic.

Així mateix, es posà en marxa M. Sapphore, el director a Perpinyà delsRenseignements Généraux del Ministeri de l’Interior. Segons les nostres investigacions, un dels motius pels quals no van extradir Viusà a l’Estat espanyol van ser les bones maneres d’operar de Sapphore, que donà la cara per ell en totes les instàncies del Govern francès en les quals es mogué.

Finalment, cal dir que també els contactes amb la maçoneria van tenir els seus efectes.

El dia 28 de març Viusà va poder disposar d’un advocat, Michel Blum, que es va posar a treballar per a demanar la llibertat provisional del primer i va fer, juntament amb Christian Rostoker, tots dos consultors jurídics de la Lliga dels Drets de l’Home, una defensa excel·lent.

34-Expedició-de-catalans-davant-del-Palau-de-Justícia-de-París-internet
Expedició de catalans davant del Palau de Justícia de París manifestant-se en solidaritat amb Manel Viusà

El dia 25 d’abril, data en què es va celebrar la vista al Palau de Justícia de París. Una expedició de catalans amb autocars va intentar desplaçar-se a París per a assistir-hi, ja que la vista era pública. Així, unes dues-centes persones ―entre les quals hi havia Heribert Barrera, Lluís Maria Xirinacs, Xavier Romeu, Damià Escuder...― van iniciar el viatge cap a París per a manifestar el seu rebuig a la possible col·laboració repressiva francoespanyola, però l’expedició va ser aturada per la policia francesa al pas fronterer de la Jonquera, al Portús. Tots els ocupants dels autocars van ser identificats i es va negar el pas als joves en edat militar. Com a protesta per aquelles mesures arbitràries, els expedicionaris frustrats van ocupar les instal·lacions policials i duaneres de l’autopista durant tota la tarda, la nit i el matí de l’endemà. Les autoritats franceses argumentaven que aquelles dues-centes persones podien pressionar la justícia. Durant totes aquelles hores, els militants d’IPC de la Catalunya del Nord es van fer càrrec de portar menjar i tot el que calgués als dos-cents manifestants. Quan els expedicionaris van tornar a Barcelona després d’estar trenta-sis hores aturats, es van manifestar davant el consolat francès.

Mentrestant, a París, a la sala del Palau de Justícia on se celebrava el judici, hi havia una vintena d’efectius antidisturbis, més els que conduïen Viusà, i deu més a la porta del tribunal. Per part catalana, va assistir a la vista el senador Xirinacs, el secretari general d’ERC, Heribert Barrera, i moltes altres persones que s’havien desplaçat a París en avió, en tren i en cotxes particulars. A fora de l’edifici s’havia creat un gran clima, amb estelades i amb crits de llibertat que proferien els congregats, catalans i francesos antifeixistes antics membres de la resistència. També hi havia un gran nombre de periodistes.

Es va entregar al jutge un document firmat per més de dues mil personalitats, entre les quals hi havia Jordi Pujol, Heribert Barrera, Ramon Trias Fargas, Llibert Cuatrecasas, Josep Rahola i Francesc Ferrer i Gironès, pel món polític, i Francesc Vicens, Joan Brossa, Pere Calders, Josep Guinovart, Rafael Subirachs, Manuel de Pedrolo, Antoni Tàpies i Salvador Espriu, pel món artístic, que definien Manuel Viusà com a patriota català, molt conegut en els cercles artístics d’arreu del món i amant de la llibertat de Catalunya.

1979-25-abril-Palau-de-Justícia-de-París-Judici-Manel-Viusà
1979 – 25 d’abril. La Família Viusà abandona el Palau de Justícia de París

En el judici de París, de ben poc van servir les «proves» aportades per la policia espanyola, que no tenien cap consistència, ja que l’únic argument era el testimoniatge de Spoerri, aconseguit sota tortura i, per tant, invalidat judicialment. Amb aquestes pobres armes es pretenia demostrar el grau de «democràcia» assolit per l’Estat espanyol i justificar l’extradició del demandat.

Com a fet paradoxal, cal consignar que el fiscal M. Dupin de Beyssat va lloar la personalitat de Viusà, que havia estat membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, juntament amb altres catalans que van lluitar contra el nazisme i el feixisme.

Acompanyant la família, hi havia treballadors, companys de Viusà des del 1940, intel·lectuals com Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Yves Montand, diputats, un senador, caps de la resistència francesa, historiadors, metges i personalitats franceses; tots s’havien mobilitzat per a impedir que la demanda d’extradició es fes efectiva.

Dies més tard, el 9 de maig de 1979, després de quaranta-sis dies a la presó, el jutge va posar en llibertat Viusà després de denegar-ne l’extradició. Les seves primeres paraules foren:

Amb mi no s’acaba la tasca. Ara cal fer el combat pels companys incriminats en la maniobra de desprestigi del nacionalisme català com a objectiu. Em sento identificat amb Batista i Roca, Martínez Vendrell, Lluís Montserrat, Joan Mateu... i amb tots els qui lluiten per uns Països Catalans independents i mestres del seu destí. [...] La fermesa organitzativa de la coordinadora independentista s’ha deixat sentir molt positivament. Ara bé, pel que fa a partits com el PSC-PSOE, el PSUC, el PCE-PSUC i CDC, que realment disposen de grans possibilitats de suport a qualsevol causa de tipus nacional, els dirigents dels quals es reclamen nacionalistes, no han fet res... per molt que Jordi Pujol i en Trias hagin signat documents de suport. Modestament penso que els catalans han de reflexionar respecte a la política i als homes que la fan a casa nostra. [...] En Tarradellas es vol mantenir fidel a un poble, però no ha d’oblidar que la història li demanarà comptes. Tarradellas no és De Gaulle ni Catalunya és França... [...] De tots és ben sabut que el franquisme no ha mort. L’estil que s’imposà per la força durant quaranta anys no ha mort. L’administració és la mateixa, els seus hereus ocupen els càrrecs.

La Coordinadora de Solidaritat amb Manuel Viusà, creada el 20 d’abril, s’autodissolgué després de la victòria i passà la torxa als CSPC.

Deu dies després, el 19 de maig de 1979, al restaurant del Senat francès, Manuel Viusà i Gertrudis Galí van ser objecte d’un sopar organitzat pels membres del réseau Maurice-Alibi. Durant l’àpat, el senador Jean-Louis Vigieux insistí que des del primer dia aquest judici havia estat seguit amb molta atenció per ell i els seus companys.

Molt poc després, la parella Viusà-Galí va marxar cap a Veneçuela, on el veterà Antoni Blàvia i Esquirol, cap de la Brigada Mixta durant la guerra del 1936-1939, el va acollir i li va buscar feina a la Universitat Simón Bolívar de Caracas, on va fer de professor de gravat.