1980 - ÈPOCA atura les seves accions

La fi d’ÈPOCA s’acostava i es concretà cap al final del 1979, principis del 1980.

Les últimes detencions, el judici a Viusà, els judicis que havien de venir, les detencions de gent relacionada amb l’organització, el seguiment i la cerca per part de la policia, sense treva per als elements més destacats, l’aparició de certs noms a les declaracions dels acusats... van fer que l’organització anés amb molta més cura. Molts d’ells esperaven ordres que no arribaven per tal de saber què havien de fer.

La caiguda de Martínez Vendrell provocà que els militants que encara quedaven lliures i organitzats tornessin a fer funcionar les ràdios i un sistema de bústies per a retrobar-se. Mentrestant, ÈPOCA, organització tocada per molts costats, començava a fer canvis en la direcció. A partir de llavors, els elements dels grups que s’havien pogut reconstituir van passar a ser els nous caps. Una part dels militants estaven disposats a continuar la lluita, i gent que integrava els grups de Barcelona, el Berguedà i Lleida volien seguir endavant.

L’organització havia quedat amb molt pocs recursos econòmics després dels fracassos de les operacions Bultó i Viola i d’uns posteriors robatoris en una joieria i un magatzem de venda a l’engròs de joies a Barcelona, que s’arribaren a realitzar però que no comportaren cap entrada de diners. Així, els militants que continuaven en actiu, fent ús de la documentació falsa de què disposaven, hagueren de posar-se a treballar en feines diverses per tal de poder mantenir els pisos i els locals que encara formaven part de la xarxa organitzativa i que no havien caigut encara en mans de la policia.

Un any enrere, però, ja hi havia hagut les primeres converses entre l’antiga direcció d’ÈPOCA i algun responsable del «llevat» del sector IPC. Aquests últims, tot i que eren pocs en quantitat, tenien moltes ganes de passar a la lluita i tenien com a referents Martí Marcó i Fèlix Goñi. Pel que feia als militants de la Casa, si bé la trajectòria del sector Marcó-Goñi no era gaire ben valorada pel fet d’haver acabat tan malament, veien necessari que s’aglutinés tot l’independentisme armat.

Més endavant, Josep de Calasanç Serra, Cala, com a representant del «llevat», havia visitat Manuel Viusà a París per tal d’aconseguir armes per a la nova organització. La cita havia tingut lloc al museu del Louvre. Arran, però, de les detencions de Martínez Vendrell, de Viusà i d’altres integrants d’ÈPOCA, es van reprendre altre cop els contactes a Barcelona, en diferents bars i parcs, entre Jaume Fernàndez Calvet pel «llevat» i Antoní Massaguer per ÈPOCA.

Després de moltes dificultats, una part dels militants d’ÈPOCA que volien seguir es van reunir secretament al mas de Puigventós, a Olesa de Montserrat, on van aprovar continuar i fusionar-se amb la nova organització. Quan s’aprovà l’acord de fusió entre el «llevat» i ÈPOCA, una part dels militants i dels membres de l’entorn de la Casa encara estaven en llibertat, alguns eren recercats per la policia i d’altres estaven «nets». Es decidí que el «llevat» s’integraria a ÈPOCA, però el que acabà passant va ser just el contrari. A causa de les circumstàncies, sobretot de la darrera onada de detencions, van ser els militants d’ÈPOCA els qui es van integrar al «llevat», i no a l’inrevés, que era el que s’havia previst i decidit a les primeres trobades