1974. 1a escissió dins del PSAN. Es crea PSAN-P

El mes de març de 1974 dins del PSAN s’arriba a una important decisió, malgrat la migradesa d’efectius d’uns i altres com a balanç del llarg període de discussions i enfrontaments personals, coincideixen en una mateixa voluntat de tirar endavant els seus respectius projectes polítics. 

Seguint el rol irlandès, l’escissió afegirà PROVISIONAL al nom de l’organització.

1977-lluita_1977-psan-p.jpg
Capçalera del portanveu del PSAN-P

El sector dissident, sota la direcció principalment de Carles Castellanos i de les germanes Eva i Blanca Serra, ha aconseguit arrossegar darrera la seva proposta una majoria d’estudiants i joves militants de les JRC, junt a algun nucli comarcal.

Després d’intentar tirar endavant una campanya d’agitació denunciant l’execució del militant del MIL Salvador Puig Antich i l’escàs ressò que el cas ha tingut dins l’Assemblea de Catalunya, al Lluita número 41 del mes d’octubre d’aquest mateix any 1974 es troba en condicions de publicar un article on des d’una mínima consolidació del seu espai s’autodefineixen com a “socialistes revolucionaris catalans” i marquen l’objectiu d’organitzar el moviment d’alliberament nacional català per a la qual cosa al nom del PSAN hi poden afegir per primera vegada la denominació de “provisional”.

Durant aquests mesos anteriors a la mort del dictador, la recerca d’un espai propi per part dels provisionals dins el moviment independentista que pretén una radicalització de l’estratègia i una estructura militant més combativa amb la intenció d’accelerar la penetració social tindrà com a resultat una gens negligible tasca de recerca d’elements d’anàlisi propis.

Resultat d’aquest aprofundiment teòric realitzat fonamentalment per Carles Castellanos aprofitant la seva estada a la presó serà l’edició, entre d’altres, d’opuscles com Les tasques de la Revolució Socialista, al maig de 1974; El fenomen nacional, de desembre del mateix any; Aproximació a la història dels Països Catalans , de gener de 1975 i Cap a l’alternativa democràtica, de març del mateix any, on s’utilitzen nous i interessants conceptes i eines d’anàlisi com la definició de l’imperialisme d’explotació referit a la realitat catalana.

Pel que respecte al sector provisional del PSAN, que des del seu naixement pretén una radicalització de l’estratègia i una estructura militant més combativa de l’independentisme, el seu plantejament de la qüestió estatutària, tanmateix, no presenta gairebé cap mena de variació i com el sector oficial reivindica encara durant els mesos inicials de la transició un “autogovern català, concretat en la promulgació d’estatuts d’autonomia per a Catalunya-Principat, País Valencià i Illes”.

En canvi, a diferència del sector que ha iniciat la deriva cap a l’assumpció de l’ortodòxia marxista-leninista, el PSAN provisional tot just recuperat de l’onada repressiva patida durant els mesos anteriors, a finals de 1975 rebutja participar al Consell de Forces Polítiques de Catalunya a la que considera supeditada a la Junta Democràtica Espanyola i l’any 1976, intentant posar en pràctica l’estratègia de creació de plataformes polítiques pròpies de l’independentisme, al voltant de la publicació Obrers en Lluita tira endavant com ja s’ha dit la formació dels anomenats Col·lectius d’Obrers en Lluita, al marge de les CC.OO.

Com la resta de grups independentistes, durant 1976 els provisionals participen activament en les mobilitzacions populars impulsades per l’Assemblea de Catalunya com les manifestacions pro amnistia del dos primers diumenges de febrer de 1976 o la Marxa de la Llibertat inicialment organitzada pels grups de cristians a l’entorn de Pax Christi i que entre els entrebancs provocats per la intervenció de la policia va recórrer la geografia del país durant els mesos de juliol i agost.

1978 - segell psan-p