1980. 3a escissió al PSAN, ara Nacionalistes d’Esquerra

Arran del Comitè Central del PSAN celebrada els dies 3 i 4 de novembre de 1979 es produí una votació sobre la posició del partit en les properes eleccions autonòmiques amb un resultat de vint-i-dos vots favorables a participar a la candidatura que s’estava construint amb el nom de Nacionalistes d’Esquerra, per vint partidaris d’explorar altres vies d’aplegament electoral amb els grups independentistes. Es posava, per tant, de manifest el grau d’enfrontament existent que desembocarà en la tercera escissió en la curta història del PSAN.

La decisió d’aprovar un manifest-programa comú, en lloc de contribuir a acostar posicions, només serví per a precipitar l’estructuració d’ambdues posicions darrere dues ponències que esdevindran irreductibles a partir de la discussió com a teló de fons sobre la integració o no del PSAN a la candidatura de Nacionalistes d’Esquerra a les properes eleccions al Parlament del Principat.

Per una part, el sector “moderat” o “possibilista”, encapçalat per dirigents com Josep Huguet o Francesc Codina al Principat, i Josep LL. Blasco, al País Valencià, redactaren una ponència titulada Per una política comunista als Països Catalans en la qual, a partir de la premissa de la consolidació del nou sistema parlamentari, defensaven una política regional diferenciada entre els territoris catalans que passava per l’aposta per la lluita institucional per mitjà de Nacionalistes d’Esquerra.

L’altra part, coneguda com a “leninista” o “radical”, sota la direcció fonamentalment de Josep Guia, a partir de l’escrit titulat La lluita obrera comunista i independentista als Països Catalans, congregà la posició més refractària a acceptar qualsevol participació en les institucions de la democràcia espanyola i negava la possibilitat de col·laboració amb qualsevol força de “l’esquerra espanyolista o regionalista” que arrossegarien el partit cap a una dinàmica reformista.

L’escissió finalment, es concretà els dies 12 i 13 de gener de 1980 amb la celebració de dues Assemblees de Representants a sengles restaurants de Vinaròs que com era previsible aprovaren els respectius manifest-programa.

El sector radical, potser més nombrós quant al nombre de militants, després d’una forta disputa que arribaria fins i tot a la denúncia judicial, aconseguiria retenir les sigles de l’organització independentista.

El sector “moderat” o “possibilista”, en canvi, recollí la pràctica totalitat dels regidors municipals del partit i, no cal dir-ho, s’incorporà a Nacionalistes d’Esquerra, on acabà per dissoldre-s’hi després de més d’un any encara de mantenir el nom de PSAN i de publicar dos números duplicats del portaveu Lluita, mentre que els militants escindits del País Valencià, almenys el grup més important sota el liderat de Josep Lluís Blasco, fundà el 1982 l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià que el mateix any participà de la creació de la Unió del Poble Valencià.

El sorgiment de Nacionalistes d’Esquerra havia de provocar encara una altra escissió, aquest cas al si d’un Front Nacional, com ja s’ha dit, prou debilitat en aquests moments. En efecte, a partir del Congrés Extraordinari celebrat a Vilafranca del Penedès el 2 de febrer de 1980, un important sector de l’organització entre el qual s’hi troben, com en el cas del PSAN, la major part del regidors de la històrica formació, en contra del parer de la direcció, decidí recolzar aquesta plataforma electoral recent creada i elegir una nova direcció encapçalada per Josep Guillem i Vallribera i Francesc Espriu i Puigdengolas.

Efectivament, unes setmanes abans, el diumenge 16 de desembre més concretament, a l’Aliança del Poble Nou de Barcelona s’havia celebrat l’assemblea de constitució de Nacionalistes d’Esquerra. Després de diverses esmenes, a la sessió de la tarda s’aprovà un manifest de cinc punts bàsics entre els quals destacaven potser la defensa del dret d’autodeterminació, el marc nacional dels Països Catalans malgrat l’àmbit principatí amb de la plataforma, la reivindicació d’una política de ruptura envers el nou sistema instaurat per la reforma i la confluència dels sectors populars en una moviment de base, unitari i representatiu.

A més dels sectors del PSAN i del FNC ja esmentats, representats en aquesta assemblea per Josep Huguet i Jordi Caupena respectivament, com a grup polític organitzat s’hi havia incorporat també els Col·lectius Comunistes de Catalunya, formació fundada el 1977 que sota el liderat de Joan Homs procedia de Bandera Roja a partir de la seva evolució cap el camp nacionalista. Tanmateix, el gruix principal d’adherents estava formar per independents i molts intel·lectuals, alguns prou coneguts com Jordi Carbonell, futur cap de la llista per Barcelona, Josep M. Espinàs, Avel·lí Artís Gener (Tísner) o Jaume Fuster, que formaran part d’una candidatura electoral que tancava el poeta Pere Quart.

1980 - ene2 cartell
Cartell d’ENE

Resultava evident que aquesta nova coalició electoral, que naixia amb el propòsit fonamental de que l’esquerra d’alliberament nacional assolís per fi representació institucional, venia a ocupar un espai polític i electoral coincident amb el del BEAN, la plataforma que, creada no feia encara un any amb un propòsit similar, sota l’impuls del BCT i dels independents propers a Xirinachs s’havia constituït després de la sortida del PSAN en moviment assembleari i aspirava igualment a presentar-se a les citades eleccions.

Davant la manca de cap tipus d’acord electoral que amb gairebé tota seguretat representava el fracàs de totes dues candidatures i, el més transcendent, que condemnava una vegada més al moviment independentista català a la manca de representació política davant el projecte d’institucionalització autonomista, diversos grups minoritaris i un total de 46 independents donaren a conèixer el 20 de desembre de 1979 un “Manifest per la Unitat”, dirigit tant a NE com el BEAN, sol·licitant “un pacte patriòtic estable i solidari per tal de formar una sola candidatura unitària, independentista i d’esquerra”.

 

El manifest rebé centenars d’adhesions de tots els indrets que foren publicades en successives llistes al diari AVUI. En algunes comarques, fins i tot, es constituïren plataformes i es reuniren assemblees amb la mateixa petició d’unitat. Però resultà inútil.

 

Els resultats electorals confirmaren els presagis més negatius. Ni NE, amb 44.954 vots, ni molt menys el BEAN-UP amb només 14.147, assoliren representació parlamentària, mentre que l’Esquerra Republicana, lluny encara de futures posicions independentistes, aconseguí amb 14 diputats un considerable augment de vots respecte a conteses electorals anteriors i l’elecció del seu líder Heribert Barrera com a president del Parlament.

 

La situació del moviment independentista català organitzat no podia ésser més negativa. A l’esmicolament orgànic gairebé endèmic i la debilitat d’un projecte no arrelat socialment, s’hi afegia ara com a conseqüència de les baralles internes que havien impossibilitat un simple acord de caràcter electoral, la manca d’una mínima representació a qualsevol de les institucions polítiques que amb totes les limitacions havien de posar dempeus l’edifici autonòmic del Principat, com més tard, i encara en pitjors conseqüències, succeiria a la resta de territoris catalans.

 

Com a cloenda del procés d’institucionalització del nou sistema democràtic caracteritzat pel triomf indiscutible de la via reformista, l’independentisme semblava haver tocat fons. Aquesta premissa, sens dubte, resultarà determinant per a entendre la seva singladura a partir d’aquest moment.