1936. Catalanitzar la Revolució

Malgrat l’allau de problemes referits per a l’organització política separatista,  durant tots els mesos posteriors a l’aixecament militar era una evidència l’augment progressiu de la militància. L’obertura de nous casals tant a comarques com a Barcelona es torna un degoteig constant i Estat Català arriba a disposar d’uns dos milers de combatents dispersats als diversos fronts.

El seu incontestable radicalisme nacionalista, i l’exclusió d’Estat Català de tots els òrgans polítics de govern i dels comitès amb poder real, va ajudar a crear un corrent de simpatia vers aquesta força marginada i, per això mateix, exclosa de responsabilitat en els excessos revolucionaris que es produïen arreu del Principat.    

A més, les nombroses gestions realitzades pels seus dirigents per a salvar la vida de gent amenaçada i perseguida seran una realitat a l’abast de tothom. I, el que és més important, Estat Català, des de bon començament, en la línia de la consigna popularitzada per la formació radical de “Dirigents que controleu la situació: atureu el vandalisme i l’assassinat! No permeteu que la revolució s’embruti!”, s’entestarà a tirar endavant una política d’oposició i denúncia d’aquests excessos i conformarà una estratègia favorable a la catalanització de la revolució.

Sota aquesta pressió al carrer i en un context general tan propici per a que els plantejaments polítics derivessin cap a estratègies imposades per la força de les armes, en un espai polític com el separatista que, des del seu naixement, havia begut de fonts insurreccionals, no resulta estranya l’aparició de diversos projectes i la realització d’algunes gestions dirigides a acabar amb el predomini anarquista i a desenvolupar una via específicament catalana de la revolució, separada de la resta de l’Estat.  

1937-ELCATALANISME-ES-UNA-REVOLUCIO-MANUEL-CRUELLS-REUS-18-03-37-llibre

Davant la postura del Govern de la Generalitat i la del seu president de no enfrontar-se directament a les milícies sota control anarquista, com ho posa de manifest la creació d’una força militar pròpia, les Milícies Alpines, a les seves ordres, i la voluntat, per tant, de no fer costat, potser per la fracassada experiència del 6 d’octubre, a aquest tipus de temptacions del sector nacionalista més radical, ben aviat els dirigents separatistes i, en primer lloc, els que malgrat la unificació mantenen fidelitat a Daniel Cardona, comencen a dissenyar una operació militar amb l’objectiu de restablir l’ordre públic i proclamar la República Catalana.

Per a tirar endavant aquest pla, atribuïble, segons sembla, al dirigent cardonista Manuel Blasi, resultava imprescindible la intervenció d’una força estrangera, en aquest cas de França, que garantiria l’existència de la República Catalana separada del conflicte general peninsular, i per a la qual el líder suprem de Nosaltres Sols! hauria d’utilitzar els seus contactes amb els serveis secrets del Deuxième Bureau. Segons el pla de Manuel Blasi, era fonamental crear unes milícies de muntanya ben armades que, en un moment determinat, es poguessin fer amb el prioritari control de Barcelona.                  

Per la seva banda, en l’àmbit institucional, el mes de setembre deixa pas també a una forta crisi al si de la Generalitat, quan el president del Consell, Joan Casanovas i Maristany, expressa públicament la seva posició partidària de frenar els excessos anarquistes i que el govern català recuperi el control polític real de la situació. Estat Català, que dóna el seu total recolzament a aquestes manifestacions, no estalviarà esforços per tal de, aprofitant aquesta crisi de govern, poder ésser admesa als llocs de decisió política.

Amb aquest objectiu, les pàgines del Diari de Barcelona es fan ressò durant la segona meitat d’aquest mes de setembre d’aquesta exigència i desfermaran una veritable campanya de recolzament. A pesar de la persistència d’aquesta marginació, Estat Català sortiria d’aquesta crisi amb un valuós company de viatge en la figura del ja ex primer conseller, Joan Casanovas, que, havent quedat fora d’aquesta reestructuració, s’havia convertit precisament en la víctima principal de la crisi. 

Aquesta doble conseqüència amb què es posava fi a la reestructuració governamental donava un decidit impuls als projectes de cercar una via no estrictament política per a acabar amb el control exercit al carrer pels escamots de la FAI i afavorir la catalanització de la revolució.

Tanmateix, al bell mig de la campanya de propaganda i mítings endegada complementàriament, un esdeveniment semblava posar en greus dificultats aquests tipus de projectes.

Un dia abans precisament que es fes pública la composició del nou Govern de la Generalitat, el 26 de setembre, una patrulla de milicians detenia a Maella, a la Matarranya, i traslladava a Casp junt al seu xofer, el dirigent de Nosaltres Sols! i principal factòtum del projecte de catalanitzar la revolució, Manuel Blasi, quan anava a ajudar a travessar la frontera al capellà d’aquest poble, un altre clergue i al germà d’aquest darrer que estaven amagats en una masia.

Com es pot deduir de l’informe del procés, el secretari general d’Estat Català, Joan Torres Picart, enmig dels rumors de contactes de Nosaltres Sols! amb les forces feixistes i reticent a la política que pel seu compte desenvolupava aquest grup, es compromet a portar personalment Daniel Cardona davant el comitè d’investigació de Casp i, demanant als militants que n’estaven al corrent que no divulguin la notícia, aconsegueix arrencar del dirigent anarquista i president del Consell d’Aragó, Joaquim Ascaso, la promesa que, després de rebre el pertinent informe, serà Estat Català mateix l’encarregat d’administrar justícia.

Finalment, l’incident conclouria a finals de desembre amb la llibertat de Manuel Blasi que fugiria cap a França i obligaria Daniel Cardona, pel qual havien intercedit nombroses personalitats, a dirigir un escrit al Comitè Central d’Estat Català en el qual solemnement afirmava la seva fidelitat a Estat Català.

Malgrat aquest imprevist, la direcció del partit pren la decisió d’intensificar la campanya de propaganda iniciada el mes de setembre i, d’ara endavant, junt a l’escampada de cartells, podrem assistir a una multiplicació d’actes públics a les poblacions del Principat, especialment en aquelles contrades on la llavor del missatge del nacionalisme radical sembla tenir un ressò més important.

Mentre que el dia 18 d’octubre el militant d’ERC Andreu Revertés és nomenat comissari general d’ordre públic, fet que no obsta per què la FAI passi a controlar directament aquesta àrea amb Aureli Fernández com a secretari general de la Junta de Seguretat i amb Dionís Eroles com a cap de serveis, durant aquest mes d’octubre, els dirigents d’Estat Català semblen voler accelerar els contactes dirigits a esbrinar les possibilitats dels projectes paral·lels  per a  catalanitzar la revolució.         

Tots les iniciatives dirigides a descavalcar els anarquistes del poder i reconduir el procés revolucionari per una via estrictament catalana trobaran en la figura del president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas, el militant de l’Esquerra marginat del  govern, un circumstancial aliat d’un alt valor potencial.

La confluència d’interessos amb Joan Casanovas representa per a Estat Català la possibilitat real d’atreure els militants del partit governamental cap als seus propòsits i obre la possibilitat alhora, mancat com es troba de líders d’alçada, de fer seva una figura senyera que ompli d’alguna manera un espai sense cobrir des de la mort de Francesc Macià. No en va en aquells moments el president del Parlament era una figura de gran pes polític, amb un prestigi que superava en molts casos el del president de la Generalitat, tant davant les cancelleries dels països occidentals, per la imatge més revolucionaria d’aquest segon, com a l‘interior, pel seu passat nacionalista més immaculat que el d’un Companys que, malgrat la seva posició durant els fets d’octubre, en aquest terreny arrossegava des dels temps d’advocat defensor dels treballadors anarquistes una fama de poc convençut catalanista.

Eren prou conegudes, d’altra banda, les posicions de Joan Casanovas contràries al domini exercit pels militants faistes, com també la seva ambició personal per arribar a ocupar un dia el lloc de màxima responsabilitat política d’aquest futur Principat independent.

Amb la intenció, doncs, d’escenificar l’apropament polític de Joan Casanovas cap a les seves posicions, Estat Català organitza el primer dia de novembre un míting a la sala del Gran Price, en el qual, junt a oradors com Joan Cornudella, Vicenç Borrell, Josep M. Xammar i el secretari general, Joan Torres Picart, el president del Parlament, enmig de la clamorosa ovació del públic assistent, entrà un cop iniciat l’acte i, seguint el guió prèviament establert, el tancà amb unes teòricament improvisades paraules.

Tant pel nombre d’assistents com per la repercussió pública posterior, l’acte fou tot un èxit. I davant la gran quantitat d’adhesions rebudes i la realitat d’un partit en creixement sobretot a comarques, ple de joves incorporacions enardides per un nacionalisme més sentimental que ideològic, alguns dirigents d’Estat Català quedaran prou emmirallats i convençuts que molts militants de l’Esquerra, seguint l’exemple de Joan Casanovas, recolzarien qualsevol maniobra que intentés reconduir la situació.