1979. Creació d’Independentistes dels Països Catalans

Els dies 10 i 11 de març de 1979 tenia lloc al monestir de Sant Miquel de Cuixà l’acte públic de fusió de l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional, una petita organització de la Catalunya Nord escindida de l’ECT l’any 1977, amb el sector provisional del PSAN, que donant per acabat el període d’interinitat, almenys nominal, iniciat cinc anys abans arran de l’escissió amb el sector oficial, deixava pas al naixement d’una nova formació batejada com a Independentistes dels Països Catalans.

Malgrat la migradesa d’efectius reals que suposava la integració de l’OSAN encapçalada per Pere Iu Baron i del qual nominalment també hi formava part un dirigent provisional exiliat com Josep de Calasanç Serra i Puig, aquesta fusió, que com s’encarregaren de destacar els dirigents de la nova formació donava origen a la primera organització política catalana amb presència a tots dos costats de la frontera, tenia una important càrrega simbòlica que contraposar, a manca de presència real a la resta de territoris catalans, a l’altre gran competidor del mateix espai independentista com era, ara ja com a únic dipositari de les sigles, el PSAN.

El portaveu imprès del nou IPC, com succeïa amb el del sector oficial, no canviarà, tanmateix, la coneguda capçalera de Lluita, i de fet al primer exemplar després de la fusió, corresponent a l’abril de 1979, no s’hi produirà tampoc cap modificació de la numeració, en aquest cas el 69, ni del lema “Per la revolució socialista d’alliberament nacional”.

L’aparició de les noves sigles IPC, però, no responia únicament a una incitació de tipus només simbòlic o nominal, tot i que cal subratllar que la nova denominació, amb l’abandó de tota referència a l’experiència dels moviments d’alliberament nacional que havia presidit molts dels anàlisis dels fundadors del PSAN a la dècada precedent, avançava ja alguns dels viaranys que pretenia explorar el nou enfocament polític de la recent creada formació.

1979 adhesiu d'IPC en record de Martí Marcó

A través de les tres ponències aprovades en el procés de fusió (Països Catalans: estructura social i dominació política, Línia estratègica i principis tàctics de l’independentisme i Configuració política i organització interna), s’intentava estructurar una estratègia dissenyada per a una nova fase, la de l’enfrontament directe de l’independentisme activista contra un règim constitucionalista, fill de la reforma franquista que es donava per totalment instal·lat.

Dins aquest enfocament destacava l’anàlisi de l’existència d’un “bloc sucursalista” interessat en una perspectiva de pacte polític i social amb un Estat que havia fet seu el projecte autonomista. Per aquesta raó, per al IPC, com es demostrà en el seu escàs interès per la campanya del referèndum estatutari, la qüestió de l’Estatut de Sau tenia una importància secundària i, afirmant explícitament que “declarar-se independentista i defensar l’autonomia burgesa, és una trampa”, defensaven que des d’aquell moment ja només existien dos úniques alternatives: autonomia o independència.

I per avançar en aquest darrer camí i trencar així l’hegemonia del sucursalisme, parlaven de la combinació i utilització de les diferents formes de lluita i de la necessitat d’impulsar per mitjà d’organitzacions sectorials independentistes la reivindicació d’objectius immediats en diferents moviments encara dispersos com la lluita contra l’atur i la crisi, la defensa de la llengua i la cultura, l’alliberament de la dona o el combat ecologista, entre d’altres, fins arribar a confluir en una alternativa nacional-popular dirigida per l’independentisme revolucionari.

El primer terreny, precisament, en el qual l’IPC tindrà oportunitat de tirar endavant les disposicions aprovades dins les ponències de la fusió serà el camp de la lluita antirrepresiva.