1984. Crida a la Solidaritat, reorganització

També durant els anys 1983 i 1984 la Crida a la Solidaritat travessaria per moments de crisi i de reorganització.

Tot i que el seu origen es remuntava a 1982, arran del protagonisme en les mobilitzacions anti-LOAPA que les grans formacions polítiques, en especial Convergència i Unió, no veieren amb bons ulls, fou durant l’any següent quan es feu especialment visible una crisi molt important al seu sí a conseqüència de la fallida de l’acte que el dia 24 de juny, amb la intervenció del músic grec Mikis Theodorakis, sota el lema Amb la llibertat, la pau portaria a Barcelona l’anomenat Festival de les Nacions, després d’una gira per tot l’Estat que havia de concloure a Perpinyà.

El fracàs d’aquest acte al que només assistiren unes vuit mil persones i l’endeutament econòmic que suposà precipitaren la marxa de dotze de les entitats amb més pes específic i també més properes a la coalició que governava la Generalitat.

Per a fer possible la superació d’aquesta crisi, la Crida celebrà la seva sisena assemblea a Barcelona el 22 de desembre de 1983, que, finalment, a més de reforçar el liderat d’Àngel Colom, en contra de la posició del sector crític, partidari d’impulsar una estructura més jeràrquica, es decantà a favor de les posicions més assemblearies, com es farà prou perceptible a partir d’ara per la radicalització dels missatges d’aquest moviment i per uns continguts cada vegada més oberts i més favorables a un missatge independentista.

 

Des d’aquest moment fins el seu següent punt d’inflexió orgànic l’octubre de 1986 quan Àngel Colom decideixi abandonar aquest moviment, a partir d’un nou estil caracteritzat per l’atenció que s’aconsegueix per part dels mitjans de comunicació, les actuacions de la Crida es multiplicaren per mitjà d’iniciatives com la segona i tercer edició del Tren de les Nacions, ja iniciada l’octubre de 1982, amb l’organització d’un viatge en tren a Estrasburg a lliurar als diputats europeus un document explicatiu de la condició nacional dels Països Catalans; en l’àmbit de la comissió lingüística, amb d’accions puntuals no violentes de pintades de rètols en el marc de campanyes com Defensem l’etiquetatge només en català, Bilingüisme, NO o la pressió sobre les grans empreses reàcies a l’ús del català com RENFE, Correus, Telefònica, Autopistes, El Corte Inglés o Galerías Preciados; en el terreny ecològic, amb l’anomenada Iniciativa Popular de Repoblació Forestal i la Iniciativa Popular de Prevenció d’Incendis; en el camp antimilitarista, intervencions com la portada a terme per set cridaires que el 7 d’abril de 1986 eludiren la vigilància militar del port de Barcelona i aconseguiren llançar pots de pintura contra una fragata de la VI flota dels EUA i, finalment, la participació activa favorable al no a la campanya del referèndum sobre l’entrada l’OTAN, el 12 de març de 1986.

CRIDA - ACCIÓ2

A més d’aquest reforçament evident de l’activisme de la Crida, que era vista amb recel per l’altre sector del nacionalisme radical que definirà el seu paper com de ”mur de contenció de l’independentisme”, per primera vegada en els darrers anys les perspectives que s’obrien a mitjans dels anys vuitanta semblaven prou esperançadores per a aquest moviment.

 

CRIDA ACCIÓ - 3

Per la seva banda, la Crida a la Solidaritat, després de la sortida l’octubre de 1986 del que havia estat el seu líder principal fins aleshores, Àngel Colom, aprofitant el clima d’extensió d’aquest moviment nacionalista radical i alhora el desprestigi de la lluita armada a partir de l’atemptat d’Hipercor i la crisi del moviment polític protagonitzat per la divisió del MDT, intensificarà el seu contingut independentista com es posarà de manifest amb la popularització del seu eslògan La independència es possible: Vine amb la Crida.

Tanmateix, malgrat les acusacions interessades que sovintegen a la premsa durant 1988 sobre el finançament encobert d’aquest moviment cívic per part de Convergència i Unió, el tipus d’accions portades a terme des d’aquest moment presenten una continuïtat bàsica amb les del període precedent, tot i que es produeix un cert aprofundiment en el seu contingut antimilitarista i ecologista, com es perceptible, per exemple, a l’espectacular asseguda de deu dels seus membres a l’interior de la central nuclear de Vandellòs el 23 de febrer de 1988.