1940. De l’Organització, al Front Nacional de Catalunya

Pocs dies més tard de la signatura d’aquest acord, el 10 de maig de 1940, es produïa l’atac alemany a Bèlgica. L’avanç ininterromput de les tropes de l’Eix, preludi de la definitiva invasió de França, trasbalsarà seriosament la sempre relativa seguretat de l’exili i, en definitiva, contribuirà a precipitar la decisió dels principals líders separatistes, fonamentalment Joan Cornudella i Manuel Cruells, de retornar de manera clandestina al Principat i dirigir de manera directa l’organització resistent.

Sota les difícils circumstàncies d’aquest primer franquisme, l’objectiu de la nova organització resultava tan difícil de tirar endavant com senzill de definir: resistir. La derrota a la guerra civil havia estat només un capítol avançat de l’enfrontament totalitarisme/democràcia que s’estava produint en aquests moments a l’àmbit internacional i, per tant, la lluita de resistència a l’interior no era altra cosa que un front afegit a aquesta mateixa guerra de contingut antifeixista.

No resulta estrany, en aquest sentit, que fins que la contesa mundial no es decanti de manera clara cap a la victòria aliada i això obligui a refondre la seva estratègia en la línia d’intentar que els vencedors lliguin el destí del franquisme amb la resta de feixismes militarment derrotats, totes les activitats de l’organització patriòtica resistent aniran dirigides durant aquests primers anys a servir de complement i ajut a les potències democràtiques en guerra, per mitjà especialment de la realització de tota mena de tasques d’espionatge o facilitant els passos de frontera, renunciant expressament a altres accions d’agitació molt més pròpies d’una formació política.

“El front era un moviment de resistència pura, sense cap matís ideològic. Es lluitava per la llibertat de Catalunya, entesa com a unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la Independència; per la dignitat de l’home i un model de societat avançada”

Pocs dies després de l’arribada de Joan Cornudella i Manuel Cruellsa Barcelona l’agost de 1940, es celebra una reunió plenària de l’organització en la qual es decideix dividir-la en dues branques, la política, sota la responsabilitat dels dos primers, i la militar, dirigida per Jaume Martínez i Vendrell.

fnc 1945
Dibuix fet per un integrant del FNC, representant els seus pasos de frontera.

La joventut dels militants resistents, que junt al factor d’haver traslladat a l’interior del Principat la direcció esdevindran els trets més característics com a organització del Front Nacional, resultarà clau per a reforçar el plantejament volgudament superador de la vella política derrotada a la contesa civil i facilitarà la relació i, fins i tot, l’estreta col·laboració en tasques activistes de molts militants provinents de cultures polítiques diferents a la del nacionalisme radical, però que, com els seus fundadors, més enllà de velles disputes i enfrontaments, veuen la necessitat d’una resposta organitzada en front de la dictadura franquista. És el cas d’alguns membres d’Esquerra Republicana, d’Acció Catalana Republicana o d’alguns partidaris del sector “trentista” de la CNT que, a partir de 1942,  s’incorporaran també a les seves files.

Aquests militants pensaven que si les tropes aliades vencien els exèrcits feixistes ajudarien obertament els resistents catalans. Aquest contacte amb els Aliats feia pensar que la fi de la Segona Guerra Mundial reportaria grans avantatges per a Catalunya i les seves ànsies de llibertat. Es va intentar establir converses amb les potències aliades per crear una unitat combatent catalana al costat dels Aliats contra les tropes alemanyes i italianes. A canvi, es demanaria el reconeixement internacional de Catalunya. Òbviament, aquestes gestions no van tenir èxit.

Més tard, però, es van començar a organitzar cadenes d’evasió per als aviadors aliats a través de la frontera pirinenca, es van establir contactes amb els serveis francesos, britànics i polonesos, amb el Deuxième Bureau francès i amb els canals d’evasió francesos, i es va muntar una xarxa d’informació que va arribar fins a Cartagena. En total, van existir quaranta-tres grups de cinc persones que passaven la informació, que era centralitzada a Figueres i des d’allà arribava a Perpinyà.

La informació que passaven era d’on estaven estacionades les tropes franquistes, on tenien els dipòsits d’armes, com eren les seves comunicacions, etc. En definitiva, es tractava de facilitar el desembarcament aliat per Catalunya, que finalment es va fer per Sicília i Provença.

Per les línies d’evasió muntades per l’FNC a Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el coll de Banyuls arribaren a passar uns vuit-cents aviadors de les forces aliades. L’itinerari era fins a Gibraltar o Lisboa; la xarxa es deia Maurice-Alibi i hi va participar Jacques Chaban Delmas que, posteriorment, va ser primer ministre francès sota la presidència de De Gaulle. La col·laboració dels catalans amb la causa aliada fins i tot va reportar l’atorgament de la màxima medalla de la Resistència francesa i del Deuxième Bureau a Jaume Cornudella, un dels responsables de l’FNC.

jmv-2
Jaume Martínez Vendrell

Mentre internacionalment l’avanç alemany, ara també per territori soviètic, prosseguia de manera aparentment imparable, l’any 1941 portà les primeres detencions de militants de l’organització patriòtica resistent.

Aquest contratemps, que no frenarà el seu lent però continu creixement, contribuirà a fer més evident encara la necessitat d’aprofundir en l’estructuració d’una organització amb personalitat pròpia cada cop més diferenciada i, per tant, més allunyada d’aquell esperit inicial de simple col·laboració entre l’Estat Català de Joan Cornudella i Nosaltres Sols! de Daniel Cardona amb què s’havia beneït a l’exili el seu naixement.

D’aquesta manera, al marge de la secció militar dirigida per Jaume Martínez, es formà el primer Comitè Executiu de l’organització. I el juny de 1942, finalment, s’acordà donar nom i sigles pròpies a l’organització patriòtica que passarà a ésser coneguda des d’aleshores com a Front Nacional de Catalunya.

Després de dos anys d’actuar amb personalitat pròpia, l’organització resistent havia aconseguit en la pràctica el que no fou possible en les converses a l’exili: la unificació en una única estructura dels grups encapçalats per Daniel Cardona i Joan Cornudella i la desaparició, per tant, de les sigles que representaven una part d’Estat Català i la històrica Nosaltres Sols!.

La millor constatació, tal vegada, que l’organització patriòtica resistent feia forat seran els intents del sector borrellista d’Estat Català de tirar endavant igualment una organització resistent dedicada a la col·laboració amb els serveis secrets aliats. Per mitjà dels contactes establerts amb el Deuxième Bureau francès i l’Intelligence Service anglès per Joan Casanovas i Vicenç Borrell, des de gener de 1941 començà a treballar a l’interior l’anomenat Servei d’Informació Militar de Catalunya, sota la direcció de Joan Carol i Ventosa. Tanmateix, el setembre d’aquest mateix any 1941 es produirà la desarticulació gairebé total d’aquest grup que tindrà tot una sèrie de conseqüències negatives per a la supervivència del sector de Vicenç Borrell i que, agreujada per la mort el 7 de juliol de 1942 del seu principal valedor, Joan Casanovas, facilitarà la posterior col·laboració temporal d’aquest grup amb l’organització patriòtica resistent de Joan Cornudella i Daniel Cardona.

1945-DIARI-ACCIÓ--FNC-PORT-BARCELONA
Any 1945. Notícia on s’explicita una acció del FNC.