El 6 d’octubre de 1934

En una atmosfera d’enfrontament directe entre el govern de la Generalitat i el de Madrid a partir de la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals que el dia 7 de maig de 1934 es manifestava en contra de la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya, a començaments de juny, el dia 9 més concretament, Palestra plantejà la possibilitat de crear un Front Nacional de la Joventut per a la coordinació dels diferents grups separatistes amb l’objectiu primer de la “defensa de les llibertats de Catalunya” que, tanmateix, no arribà a quallar.

Des de la màxima responsabilitat de l’ordre públic al Principat, Josep Dencàs va dibuixar un pla per a la reordenació de la policia rural catalana per a contrarestar la influència de la Guàrdia Civil, de dubtosa fidelitat a les autoritats catalanes. I durant l’estiu d’aquest mateix any, mentre, per la seva banda, Miquel Badia intensificava el treball de reorganització de la policia catalana, va procedir a desarmar el Sometent, a més de lliurar al Govern de la Generalitat diverses propostes per a la compra d’armament que no serien tingudes en compte.

Al mateix temps, a primers de juliol, a iniciativa de la Conselleria de Governació que dirigien els dos líders de les JEREC, es constituïa un Comitè revolucionari encarregat de preparar un eventual aixecament, integrat tant pel conjunt de les forces nacionalistes més radicals com per altres formacions nacionalistes com l’Esquerra Republicana, la Unió Socialista, la Unió Democràtica i Acció Catalana Republicana.

El 4 d’octubre de 1934 es produïa l’entrada de tres ministres de la CEDA al govern de Lerroux i semblava encendre’s la senyal d’alarma contra la República i l’autonomia catalana. Dos dies després, de manera paral·lela a la insurrecció asturiana, Lluís Companys proclamava “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola” en front del govern central.

Però el que les forces del nacionalisme radical entenien com l’oportunitat per a un aixecament separatista en tota la regla, per al President de la Generalitat i cap del sector republicà de l’Esquerra no era més que un acte simbòlic de necessària i calculada immolació per a salvar l’statu quo dels dos primers anys de govern progressista de la República i, de fet, la seva proclama mai va tenir un contingut de caràcter independentista.

1934-VIC-6OCTUBRE
Vic (Osona), l’Estelada llueix a l’Ajuntament durant el 6 d’otubre de 1934
1934-Manuel-G-Alba
Manuel Gonzàlez Alba
1934-Jaume-Compte
Jaume Compte

En consonància amb aquestes dues posicions prou diferenciades darrera una teòrica mateixa insurrecció, l’actitud i les conseqüències que se’n derivaren del 6 d’octubre serien també prou diferents. Mentre el president Companys esperava el darrer acte de l’escenificació que en un previsible desenllaç l’havia de conduir a lliurar la seva persona i la dels consellers del seu govern com a ostatges dels principis progressistes i autonòmics del primer bienni republicà, les forces separatistes maldaren per convertir aquell aixecament en el darrer capítol de la proclamació de independència que el possibilisme de Macià havia fet impossible el 17 d’abril de 1931.

Amb aquest objectiu totes les opcions del nacionalisme radical, des de formacions com el Partit Nacionalista al Partit Català Proletari, amb l’aquiescència i el suport de figures cabdals com Daniel Cardona i Batista i Roca, es posaren a les ordres de Dencàs i Badia ara que, novament des de la via insurreccional, semblava albirar-se la consecució del vell ideal.

Efectivament, a partir del mes de setembre Dencàs, segons sembla, havia anat enquadrant uns quatre mil homes a qui es podia afegir tal vegada el suport de la Guàrdia d’Assalt, però, sense haver atès el govern autònom les comandes per a la compra d’armament, l’únic material militar disponible era el que s’havia incautat al Sometent.

Sota aquestes circumstàncies no serà estrany el desenvolupament dels esdeveniments ni tampoc el seu final: enceses arengues i revista a les tropes formades per part dels caps polítics i militars separatistes com Josep Dencàs, Miquel Badia, Daniel Cardona o Josep M. Batista; hores interminables a l’espera d’ordres per a entrar en acció que no arribaren mai; alguns enfrontaments armats com el produït als locals del CADCI sota el control del PCP, on les canonades de l’exèrcit provocaren la mort dels dirigents d’aquest partit Jaume Compte i Manuel González Alba, i per concloure, a diferència de Companys, de manera prou significativa de la duplicitat d’expectatives dipositades en aquest aixecament, Josep Dencàs, per una claveguera a la qual accedí a través d’una galeria oberta al Palau de Governació, fugia a l’exili com ho feren també Badia, Cardona i, en general, els líders principals i molts dels militants separatistes, que a partir d’aquest moment, paradoxalment, seran el blanc de les crítiques i el descrèdit, provinents fins i tot del sector republicà de l’Esquerra, pel fracàs de la revolta.

1934-6-octubre---attrezzo