El Consell Nacional del Front Nacional de Catalunya de 1960

El Front sortia beneficiat de l’embranzida que aquests esdeveniments provocaran en el conjunt del moviment nacionalista català. No per casualitat, quan encara no s’havien apaivagat del tot els estralls d’aquesta campanya, el dia 24 d’abril de 1960, en un edifici en construcció al barri de la Sagrada Família de Barcelona, es trobava en condicions de convocar un Consell Nacional, que per la transcendència de les ponències aprovades i per la consolidació orgànica d’una formació ja totalment reorganitzada, tot i no figurar amb aquest nom, esdevenia aquella tercera conferència que no havia tingut capacitat de convocar durant la dècada dels anys cinquanta.

Com a culminació del procés de reorganització que venia a significar, aquest  Consell Nacional aprovà dos documents, titulats Informe sobre la situació actual i Declaració adoptada pel Consell Nacional del F.N. de C., redactats, com era habitual, per Joan Cornudella i Barberà, i que durant bastants anys sintetitzaran el contingut ideològic principal de l’organització radical.

1960 - fnc - declaracio adoptada CN - abril
1960 – Abril. Declaració adoptada pel FNC

A més de recollir temes recurrents per a l’espai nacionalista radical com la preocupació per la qüestió social i abordar el tema de la immigració en la línia ja esmentada de la integració i de la lluita per millorar les condicions objectives com a única manera d’atreure aquest sector de la població catalana a les posicions del nacionalisme que el Consell Nacional aprovà en el quart punt de la seva declaració sota el lema de que “el treball dóna carta de naturalesa”, un element nou d’aquestes ponències serà la primera referència explícita en un document ideològic del Front als Països Catalans, en la qual havia resultat decisiva la influencia de les noves generacions a desgrat de la molt més passiva posició d’una vella guàrdia d’històrics militants davant els canvis produïts dins el catalanisme dels darrers anys en el terreny de la definició del marc nacional.

Però, sens dubte, el component més original d’aquests dos documents serà, a diferència de la conscient indefinició anterior tal com corresponia a un front unitari, la reivindicació clara i contundent de la independència política, expressada com ”el Front Nacional de Catalunya. pledeja la independència de Catalunya. Aquesta ens sembla la forma correcta, plena, insubstituïble, de posar de relleu el nostre objectiu”.

Conseqüència del desenvolupament del moviment nacionalista produït els darrers anys, la vella guàrdia del Front encapçalada per Joan Cornudella i Barberà fa seu l’argument dels joves militants universitaris com el seu fill gran mateix segons el qual, deixada enrera la conjuntura en què sorgí el Front com a organització del conjunt del nacionalisme català, era hora de tornar de reivindicar la independència com a clau definidora de l’espai que, almenys a l’interior, el Front Nacional ocupava en solitari.

D’aquesta manera, la recuperació del catalanisme experimentada des de finals dels anys cinquanta, des d’una profunda renovació i adaptació als nous corrents ideològics i polítics de la conjuntura dels anys seixanta representarà per al moviment nacionalista radical una decisiva superació de la manca de definició històrica de l’anterior corpus ideològic com ho prova l’arraconament mateix en el ús del terme separatista i la seva substitució pel molt més clarificador d’independentista.

En lògica correspondència a l’aportació i renovació que havia representat per a la formació independentista, aquest transcendental Consell Nacional facilitaria també l’entrada a la direcció de les noves generacions incorporades des de la universitat a mitjan anys cinquanta. El partit s’estructurà sobretot, a través de les noves entrades de militants als nuclis universitari i comarcal, a través de Joan Culleré (Lleida), Jordi Cardona (Sant Just Desvern) i Magí Colet (Sabadell).

Així, Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Vila i Foruny i Joan Cornudella fill foren elegits membres del Consell executiu i cada setmana o cada quinze dies es reunien al Passeig de Gràcia cantonada Aragó per discutir les qüestions del dia a dia partidari. A més d’aquest “trio de la benzina”, segons expressió de la Brigada Político-Social, a qual de vegades s’afegia Jordi Casas-Salat, com a direcció del Front existia també una mena de Consell Nacional restringit, del qual formaven part altres militants, aquests de la primera generació, com Antoni Malaret, Jaume Martínez o Joan Cornudella pare, que s’encarregava de donar contingut ideològic a les iniciatives polítiques i, com era ja tradició, es reservava les responsabilitats de les relacions exteriors, tant amb l’exili i el president Tarradellas, com amb la resta de forces de l’oposició.