1978. El Front Nacional de Catalunya, la gran majoria dels seus històrics marxen a correcuita

Per la seva banda, el Front Nacional, tot just legalitzat un mes abans, amb l’arribada de Josep Tarradellas a Barcelona el 23 d’octubre de 1977 com a president de la Generalitat, tot i els dubtes sobre les competències d’una institució encara sense definir, feia d’alguna manera realitat una vella aspiració en la qual els seus dirigents històrics havia esmerçat des de feia anys moltes il·lusions i no pocs esforços.

Al mateix temps, després d’una sèrie d’ajornaments i retards, el dies 26 i 27 de novembre de 1977 el FNC podia celebrar la segona fase del procés congresual iniciat a corre-cuita a començaments d’any.

Aquesta segona part del seu Segon Congrés aprovà com a ponències políticament més importants les referides a l’estratègia, la línia política i un manifest-programa on a nivell de plantejament general es seguien recollint les reivindicacions de la independència i el socialisme autogestionari per als Països Catalans.

Però si poques coses havien canviat ideològicament dins del Front entre les dues parts del Segon Congrés, els deu mesos i escaig que havien transcorregut entre gener i novembre de 1977 havien resultat decisius per modificar el mapa polític del país. Aquests canvis, units al fracàs electoral del mes de juny, deixaran pas a un procés de crisi profunda que posarà en qüestió greument, gairebé quaranta anys després de la seva fundació, el significat de la pròpia existència de l’organització.

Des del final de la segona part del Congrés els esdeveniments es precipitaran ràpidament. La incapacitat de la direcció del Front d’atreure Esquerra Republicana al Front d’Esquerres deixava aquest projecte reduït al Partit Socialista (Reagrupament), que durant els primers dos caps de setmana de febrer de 1978 aprovà, per la seva banda, la proposta d’unitat socialista amb el PSC-PSOE. En la reunió del Consell Nacional del FNC del 12 de febrer, amb l’objectiu de reforçar el sector nacionalista del socialisme català, Joan Cornudella i Feixa, en plena consonància amb el seu pare, l’històric dirigent i fundador del Front Joan Cornudella i Barberà, proposà una progressiva aproximació als socialistes catalans en procés d’unificació.

El sector històric, reticent des de les fracassades eleccions amb el nucli dirigent que componia la família Cornudella, interpretà aquesta proposta com una defecció al nacionalisme resistent que des del seu origen havia caracteritzat el Front i la rebutjà per àmplia majoria. Conseqüent amb aquesta reprovació política, el dia 25 de febrer de 1978, Joan Cornudella i Feixa i el seu pare abandonaven Front Nacional i dies més tard ingressaven al Partit Socialista (Reagrupament).

Mentrestant, Jordi Casas-Salat resultava elegit com a nou secretari general de la formació nacionalista. Però aquest nomenament com tots els intents de minimitzar l’impacte d’aquestes dimissions no podran evitar que el desencís s’apoderi de la històrica organització independentista que, des d’aquest moment, iniciarà una llarga etapa d’esllanguiment en què perdrà molts dels militants històrics, que en alguns casos com el de Jordi Vila i Foruny o, més endavant, Joaquim Ferrer i Mallol i Jordi Casas-Salat acabarien ingressant a Convergència Democràtica.