1976. El Front Nacional no troba on encaixar

Respecte a la més veterana de les formacions de l’independentisme català d’aquest període, el Front Nacional de Catalunya, la mort de Franco, lògicament, no havia modificat sinó que fins i tot havia contribuït a reforçar la seva tradicional fidelitat a les institucions autonòmiques i, malgrat les diferències que poguessin existir amb la persona del seu president, continuava defensant la legitimitat “antiga, però democràtica”, de la Generalitat a l’exili, participant des de la seva creació al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Amb l’inici de la transició política, en el cas del FNC, però, s’acabaven els temps pretèrits de radicalitat en els discursos per deixar obert el camí a la via dels compromisos i del pragmatisme en els continguts polítics. I, en aquest sentit, el difícil equilibri que la històrica formació havia configurat, de manera especial arran del seu Primer Congrés de 1974, entre un llenguatge arrauxat de posicions maximalistes que pogués competir amb altres organitzacions d’aquest mateix espai independentista i els plantejaments de la vella guàrdia històrica no tardarà a trencar-se en favor d’aquesta segona com aviat es farà visible en forma d’escissions i, sobretot, amb la fugida dels militants més radicalitzats.

Així, a mitjan 1976, diversos dirigents incorporats al partit a la dècada dels cinquanta, Joan Cornudella i Feixa, Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Casas-Salat i Jordi Vila i Foruny, als qui cal afegir Antoni Malaret, constituïren el col·lectiu d’opinió anomenat Claris, amb la pretensió de reforçar dins el Front les posicions polítiques més moderades, favorables, per exemple, a una política d’aliances que portés a la constitució d’un Front d’Esquerres amb l’Esquerra Republicana o el Reagrupament Socialista de Josep Pallach, i es mostraren partidaris, per tant, d’enterrar tot intent d’aproximació, com el que l’any anterior s’havia produït amb el PSAN oficial, vers la resta de formacions independentistes.

Davant aquests plantejaments, les posicions menys moderades que es recolzaven darrera la defensa dels principis generals aprovats en el Primer Congrés, quedaren en minoria i, com en ocasions precedents en la seva trajectòria, aquesta radicalitat expressada a través de la base més jove del Front no tardarà en abandonar la vella formació independentista.

Després del refús de Josep Tarradellas d’acabdillar una candidatura unitària de Solidaritat Catalana, les gestions electorals del FNC derivaren ràpidament cap a la constitució d’un Front d’Esquerres amb el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament), dirigit per Josep Verde i Aldea després de la mort a començaments d’any del seu líder històric Josep Pallach, l’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera i un reconstituït a l’interior Estat Català.

Davant l’intent d’aproximació a aquest front electoral per part de Convergència Democràtica, la formació liderada per Jordi Pujol a la qual acompanyaven altres forces menors com l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas, amb l’objectiu de configurar una alternativa tant als socialistes de Joan Reventós com als comunistes del PSUC, Heribert Barrera expressà la negativa de formar coalició amb el que entenia era la dreta catalana. Com a conseqüència, acompanyada d’Estat Català, Esquerra Republicana trencarà el Front d’esquerres per passar a formar part junt al Partido del Trabajo de España d’una prou heterodoxa candidatura anomenada Esquerra de Catalunya.

D’aquesta manera, el Front Nacional, junt al Reagrupament Socialista, quedava integrat en el que electoralment seria conegut com a Pacte Democràtic per Catalunya. Les condicions en què la formació independentista hi participà no foren, com el temps s’encarregà de demostrar, les més adequades. Joan Cornudella i Feixa ocuparia, com a primer home del Front, el novè lloc a la candidatura al Congrés per Barcelona, mentre que el seu pare preferí el Senat i la circumscripció de Lleida tant pel seu origen lleidatà com per l’èxit dels dos actes de presentació que el Front havia organitzat a les terres de Ponent.

Els resultats del Front Nacional a les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, efectivament, foren prou decebedors i a diferència del que s’esperava no arribà a aconseguir representació institucional alguna.

1977 - CARTELL ELECTORAL - SANT JUST - MALARET