1960. El jovent universitari s’organitza altre cop

La universitat el lloc principal de mobilització frontista com ho havia estat en períodes precedents respecte d’altres formacions anteriors del nacionalisme radical i, en conseqüència, també és aquest el focus més important de reclutament de la nova militància.

D’aquesta manera, durant primers anys de la dècada dels seixanta, es produeix l’entrada al partit d’una nova generació de militants, amb Josep M. Ferrer i Ferrer i Joan Armet i Coma al capdavant, que sota la influencia, entre d’altres factors, de la penetració del marxisme i de l’extensió de la consciència del marc de Països Catalans que viurà la societat catalana d’aquesta dècada, radicalitzaran el  discurs i protagonitzaran la primera escissió important dins l’organització independentista.

1961---N1-MAIG---BEN---INT.jpg
1r número del BEN. Maig 1961

Aquests militants seran capaços de protagonitzar diferents campanyes d’agitació, de posar dempeus l’anomenat Bloc d’Estudiants Nacionalistes (BEN) com a secció universitària del Front i de publicar entre 1961 i 1962 dos números d’un portaveu imprès amb aquest mateix nom.

El lent però constant creixement de l’organització tindrà el seu reflex igualment en l’eixamplament de les bases d’enquadrament. A finals de 1963, el 24 de novembre més concretament, sota la iniciativa d’un altre militant que formarà part de l’escissió que donarà origen al PSAN, Enric Padrosa i Campderrich, es pot convocar la primera reunió de la Secció de Coordinació Comarcal, que suposava l’ampliació del Front més enllà de l’originari i sempre molt més potent nucli barceloní.

Producte també d’aquesta consolidació orgànica, el Consell Nacional té l’oportunitat, després de la transcendental assemblea d’abril de 1960, de tornar-se a reunir en un termini de temps relativament breu. Així, el 26 de febrer de 1961 el màxim òrgan de representació encomanarà al Consell Executiu un informe de conjuntura que completi els dos documents anteriors i que finalment veurà la llum el juny del mateix any amb el títol Informe sobre la situació política, on, com a qüestió més rellevant, es concreten set punts mínims que constitueixen l’alternativa tàctica del Front al règim de Franco. I tan sols un any més tard, el 15 de juliol de 1962, torna a ésser convocat el Consell Nacional i amb l’elecció dels 25 consellers, membres de ple dret d’aquest consell, es podia donar per acabat el procés de reorganització de la formació independentista iniciat arran del seu redreçament a mitjan anys cinquanta.

1961---1962---N2----BEN---INT.jpg
2n número del BEN. 1961-1962

La posició del FNC sobre el paper a desenvolupar per la Presidència de la Generalitat no ha variat, malgrat les tèbies i claudicants posicions nacionalistes de la persona que la representa, posades de manifest en el Missatge de 1961. Tot i amb això, la formació independentista segueix defenent que la figura del President de la Generalitat podria donar joc a l’oposició com a “interlocutor vàlid” i reflex de “l’expressió de la voluntat catalana d’autogovernar-se”.

Un altre dels fronts d’intervenció del Front durant aquests anys serà el de la política unitària amb la resta de l’oposició catalana. En aquest terreny, amb l’objectiu de facilitar l’entesa unitària, intenta deixar de banda tot maximalisme i no posa, per exemple, cap mena d’inconvenient a acceptar el restabliment de l’Estatut per tal d’arribar a un acord amb la resta de l’oposició.