1974. El PSAN del nord al sud de la Nació

A diferència dels provisionals que posaren l’accent en el reforçament de la coordinació extracatalana, mirarà de tornar a posar dempeus l’organització, a partir dels contactes previs establerts l’estiu de 1973 a la Universitat d’estiu a Prada de Conflent amb una sèrie de militants procedents d’una efímera organització valenciana anomenada Nova Germania, propera al FRAP, encapçalats per Josep Guia o Francesc Candela, i algun altre quadre com Josep Lluís Blasco, el sector oficial del PSAN feu possible per primera vegada la històrica ampliació orgànica a aquest territori per part d’una formació nacionalista catalana.

1977-psan

Arran d’aquest esdeveniment el sector oficial publicarà l’octubre de 1974 un document titulat Per l’alliberament nacional i de classe al País Valencià que contemplava l’alternativa estatutària rupturista d’aquesta formació adaptada a la regió valenciana, i defensada pel PSAN oficial dins el conjunt de l’oposició com quedà públicament de manifest amb la detenció per part de la policia el 9 d’agost de 1975 dels coneguts com a “10 d’Alaquàs” entre els que figuraven dos dels seus dirigents valencians Josep Guia i Francesc Candela. 

Al País Valencià, el PSAN oficial participarà al Consell Democràtic i com a única formació política catalana organitzada al conjunt dels Països Catalans la seva presència serà prou important també a l’anomenada Trobada de Forces Polítiques de Catalunya, el País Valencià i les Illes celebrada a Cura (Mallorca) el 31 de gener de 1976.

Efectivament, el mes de febrer de 1976 es donà a conèixer amb un document titulat El PSAN a les Illes la creació de la primera cèl·lula d’aquesta organització a Mallorca.

Malgrat tot, es tractava d’una fita històrica dins la trajectòria del moviment nacionalista que havia deixat pas a la constitució per primera vegada d’una formació política catalana que abastava les tres històriques regions dels Països Catalans.

Durant 1976 i 1977 serà capaç d’estructurar noves cèl·lules en diferents indrets allunyats del tradicional feu barceloní i d’organitzar en solitari diversos mítings de presentació a localitats com Manresa, Vic, Arenys de Munt o Mataró que escenificaven aquest eixamplament efectiu del partit. El dies 31 d’octubre i 1 de novembre de 1976, a més, es celebrava també el Primer Congrés de les JSAN que consolidava aquesta organització juvenil sorgida l’any anterior en substitució de les Joventuts Revolucionàries Catalanes que havien abandonat en bloc el partit arran de l’escissió dels provisionals a començament de 1974.

Especialment remarcable fou el desenvolupament del Front Cultural. Durant aquests anys passaran a formar part d’aquesta secció tota una generació de joves escriptors catalans com Jaume Fuster, Quim Monzó, Oriol Pi de Cabanyes, Joan Rendé, Maria Mercè Marçal, Isabel Clara Simó o Antoni Serra que participaran activament a iniciatives d’una certa transcendència social com el Congrés de Cultura Catalana, del qual, per exemple, els tres coordinadors de l’àmbit de literatura dels tres Països Catalans i la coordinadora general del Secretariat Cultural eren militants del PSAN.

Sota l’impuls preferent del nucli valencià, on resulta remarcable el lideratge de Josep Guia i, en general, del grup de militants de més recent incorporació, que esdevindran la tendència majoritària i passaran a controlar el Comitè Central, les formulacions teòriques i estratègiques menys ortodoxes defensades fins aleshores pels membres del Principat fundadors de l’organització independentista pancatalana quedaran sobrepassades i s’accelerà la transformació del PSAN oficial en una formació marxista- leninista que pretenia convertir-se en el veritable Partit Comunista dels Països Catalans.

La nova Declaració de Principis, aprovada a Vinaròs el 20 de juny de 1976, entre d’altres apartats, definia el PSAN com a “partit obrer, comunista, d’àmbit nacional català que es proposa la impulsió i la direcció de la lluita de la classe obrera, al capdavant de les altres classes populars...”. No tardaran tampoc a fer aparició tot un seguit de continguts ideològics com la dictadura del proletariat o la construcció d’un partit hegemònic, i símbols com la falç i el martell junt al tradicional emblema de la senyera amb l’estel de cinc puntes que no deixen dubte de la nova orientació política sorgida per tal de reeixir el vell propòsit d’aconseguir la definitiva penetració social del moviment independentista.

Molts dels principals dirigents de primera hora com Joan Armet, Rafael Castellanos, Josep M. López Llaví o Carles-Jordi Guardiola, tot i acceptar l’evident decantament leninista que suposava la nova Declaració de Principis, discreparan obertament del que consideraven posició dogmàtica i deriva de la nova direcció cap a un comunisme ortodox.

Igualment, davant les eleccions legislatives de juny de 1977, segons s’explica en un informe titulat Resolució del Comitè Central davant les properes eleccions, el PSAN oficial pren la determinació de renunciar a participar-hi i d’aprofitar la campanya electoral per a denunciar les limitacions de la reforma política i la manca de llibertats com ho demostra el fet de la no legalització encara de la seva formació. Tot i aquesta posició de denúncia i de rebuig a donar suport explícit a cap candidatura, un document intern del Comitè Central, en comptes de preconitzar l’abstenció, recomanarà el vot al Principat per a la CUPS o l’Esquerra de Catalunya, i al País Valencià i a les Illes, als respectius Partits Socialistes o a la plataforma propera a la Lliga Comunista Revolucionària i altres organitzacions de l’esquerra comunista, anomenada Front per la Unitat dels Treballadors.