1928. El separatisme català i el final de la dictadura de Primo de Rivera

Desprès d’un calorós banquet d’acomiadament ofert pels seus compatriotes a l’Havana l’11 d’octubre, amb una breu escala a Nova York, Francesc Macià retornava a Europa. No sense passar noves peripècies, com la prohibició d’entrada a Suïssa, a començaments de novembre de 1928 era de retorn a Brussel·les.

Logo Club Separatista nº1 de New York (USA)
Logo Club Separatista nº1 de New York (USA)

Havien passat només onze mesos des de la seva marxa a Amèrica, però la situació política havia variat substancialment. La crisi de la dictadura de Primo de Rivera que vivia els seus darrers mesos ajudarà a que el protagonisme polític, perdut en els darrers temps, regressi a l’interior.

Efectivament, l’allunyament de gairebé un any provocat pel periple americà de “l’Avi” i la sortida de la presó del doctor Jaume Aiguader, responsable del Directori interior, amb la paral·lela reorganització dels escamots d’Estat Català, faran possible que poc a poc l’escenari del Principat hagi anat recuperant un paper polític central.

Al llarg de tot l’any 1929 el principal dirigent d’Estat Català a l’interior centra els seus esforços a facilitar l’apropament de la formació nacionalista radical a les forces de l’oposició i formarà un Comitè Revolucionari amb els líders principals de les organitzacions republicanes catalanes que treballen des d’una perspectiva opositora estatal com Marcel·lí Domingo, dirigent des d’aquest mateix any del Partido Radical-Socialista d’Álvaro de Albornoz, o Lluís Companys i el PRC, membre aleshores de l’Alianza Republicana de Alejandro Lerroux i Manuel Azaña.

Des de Brussel·les, Macià no malfiava tant d’una aliança com aquesta, clarament concebuda des d’una òptica estatal, com de les consignes d’un Directori que se li escapava de les mans i del qual temia que, donant un pas endavant, anés directament a la fusió d’Estat Català amb la Unió Socialista per a crear un partit socialista català. De fet, l’interior tenia ja el control efectiu de l’organització com ho posà de manifest la negativa d’Aiguader a aplicar, per utòpica i fora de la realitat, la ponència aprovada a l’Assemblea de l’Havana segons la qual Estat Català s’havia de transformar en el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya.

Carta de Francesc Macià, reflexant els seus dubtes per el canvi de Partit Separatista Revolucionari Català, pel d'Estat Català
Carta de Francesc Macià, reflexant els seus dubtes per el canvi de Partit Separatista Revolucionari Català, pel d'Estat Català

A començament de 1930, havent marxat ja a Paris el general Miguel Primo de Rivera i iniciada l’anomenada dictablanda del general Dámaso Berenguer, fou precisament Jaume Aiguader qui, amb un article titulat “El dolor de l’amnistia”, publicat a La Rambla el 24 de febrer, donava origen a una campanya dirigida a aconseguir l’amnistia dels presos separatistes condemnats pel complot del Garraf.

Finalment, de forma escalonada al llarg del mes d’abril, dins un altre triomf propagandístic d’Estat Català, els condemnats per aquests fets sortien al carrer i, pocs dies més endavant, altres exiliats com el secretari de Macià, Ramon Fabregat, o Daniel Cardona, aquest darrer després d’un breu empresonament al castell de Figueres, podien retornar a casa.

L’aparició pública al Principat de tots aquests militants, defensors gairebé tots ells de l’expressió més pura i radical del catalanisme, contribuirà a aguditzar les contradiccions dins la formació separatista sota el control d’Aiguader.

Fos per convicció pròpia o, com s’ha argüit també, per una perspectiva possibilista segons la qual “l’Avi” conscient de la debilitat dels rengles separatistes i de que la perspectiva d’una República d’àmbit estatal era la reivindicació majoritària de l’oposició catalana, l’acceptació del Pacte de Sant Sebastià des d’aquests paràmetres condicionarà decididament el tipus de relació institucional a establir entre el Principat i la resta de l’Estat durant el període republicà, tal com es podrà comprovar amb la marxa enrera que en compliment d’aquest pacte realitzarà Macià el 17 d’abril de 1931, tres dies després de la proclamació de la República catalana.

El llarg periple americà de Macià durant 1928, d’altra banda, no sols havia contribuït a que el control efectiu d’Estat Català passés al Directori interior. Igualment, la llunyania de “l’Avi” i la discussió sobre el model partidari que havia de conformar la formació separatista a l’entorn de la proposta de l’Havana sobre el Partit Separatista Revolucionari Català facilità el trencament amb l’organització d’una sèrie de militants que, com hem anat veient, s’han radicalitzat socialment des de l’admiració per l’exemple bolxevic.

Descontents amb el possibilisme dels pactes impulsats per Macià i del que, des de la manca de coordinació, semblava recolzament total de “l’Avi” a les tesis de construcció del PSRC, i políticament allunyats tant de la via laborista d’Aiguader com de l’estratègia irlandesa de Daniel Cardona, militants d’Estat Català a l’interior com Amadeu Bernadó, Domènec Ramon o Daniel Domingo i Montserrat; a la presó, com Miquel Ferrer; i a l’exili quadres tan destacats en la trajectòria de la formació separatista com Jaume Miravitlles, Abelard Tona o Martí Vilanova participaran del procés de fundació del Partit Comunista de Catalunya a finals de 1928 i molts d’ells protagonitzaran més endavant la unificació d’aquest grup polític amb la Federació Comunista Catalano-Balear que el març de 1931 donà origen al Bloc Obrer i Camperol.

Des d’aquesta mena de front nacionalista que en realitat era Estat Català i des d’un separatisme moltes vegades més sentimental que polític, en qualsevol cas ideològicament poc concret i definit, aquests militants se sentiren atrets per la modernitat social comunista que venia de la URSS i arribaren a fer seus els punts fonamentals de la declaració de principis del PCC elaborada per Jordi Arquer: materialisme històric, lluita de classes, dictadura del proletariat i dret d’autodeterminació.