1933. Els escamots

Aquest fet serà aprofitat pels militants joves més radicals per a, retornant als  orígens insurreccionals de l’independentisme dels anys vint, intentar la conformació d’un sector paramilitar secret en col·laboració amb l’OMNS de Cardona i l’ÒRMICA de Batista i Roca, tasca que serà encomanada al ja esmentat Ricard Fages.

Però la tendència generalitzada a les expressions militaritzades i al recurs insurreccional no sols serà conseqüència del fracàs electoral de les formacions separatistes sinó que, com ho demostra el cas de les JEREC dins l’Esquerra, responia també a l’ambient favorable a aquest tipus d’expressions que s’estén per tot Europa durant aquests anys.

Com a resposta a la pressió d’aquest sector més nacionalista davant Macià pel que entenia pes excessiu fins aleshores de la fracció republicana de l’Opinió, arran de la reorganització del govern de la Generalitat encapçalat per Carles Pi i Sunyer, el 24 de gener de 1933 el líder de les JEREC, el doctor Josep Dencàs, serà nomenat conseller del Departament de Sanitat i Assistència Social, i Miquel Badia, secretari seu.

Amb aquest nomenament, el pes del sector experimentarà un important creixement orgànic que es traduirà en la formació de nuclis i centres nous a Barcelona i comarques, paral·lel a l’increment de les accions dels escamots dirigits per Miquel Badia.

Així, a finals d’abril de 1933 les JEREC celebraven una assemblea per a reforçar el doble caràcter de l’organització com a entitat de les joventuts i suborganització de l’Esquerra, d’una banda, i com a escamots, per l’altra.

Precisament, aquest mateix mes d’abril, amb ocasió d’una vaga general convocada per la CNT, els escamots de les JEREC per assegurar el compliment dels serveis mínims es feren càrrec amb el permís del governador civil Claudi Ametlla del funcionament dels transports públics, en substitució dels vaguistes. En plena ofensiva contra el sindicat anarquista, el 16 de juliol un escamot, ben probablement sota les ordres directes de Badia, detenia en llurs domicilis dos militants faistes i després d’ésser interrogats durant algunes hores al Casal d’Esquerra Republicana-Estat Català del carrer Viladomat de Barcelona, eren deixats en llibertat.

Com a conseqüència d’aquestes accions, les acusacions de feixisme contra les JEREC sovintejaren a la premsa, no sols per part de la CNT, sinó també del sector republicà que acusava Badia de violar els principis democràtics de l’ERC.

Ja amb anterioritat, Josep Dencàs s’havia vist obligat a respondre a aquest tipus d’acusacions. El 31 de març de 1933, per exemple, utilitzava el micròfon de Radio Barcelona per sortir al pas de les afirmacions que titllaven de feixistes els escamots de les JEREC, afirmant, entre d’altres arguments, que a diferència del feixisme, el seu nacionalisme no era xovinista, imperialista o expansiu, sinó democràtic i respectuós amb totes les tendències polítiques i recordant que la seva “funció era dotar a la Joventut d’un fort sentit moral de dignitat, de sacrificis i de patriotisme”.

1934-desfilada-escamots-ec

Dins aquest procés de reforçament indubtable del sector radical dins l’Esquerra, el 18 d’octubre de 1933 sortia al carrer el primer número del portaveu de les JEREC amb el nom de Som. El seu president, Josep Dencàs, aprofità l’ocasió per a inserir-hi un article significativament titulat “Què és la Joventut d’Esquerra Estat Català?”, on deia acceptar els principis bàsics de funcionament de l’Esquerra i la tradicional fórmula d’Estat Català de la dècada anterior i, en general, del separatisme de tots aquests anys, referent a que el seu nacionalisme “malda per la llibertat total de la nostra terra per a després federar-se lliurement amb els altres pobles d’Iberia”.

Serà precisament aquest mes d’octubre quan es produirien les dues actuacions dels escamots de les JEREC que provocaren les acusacions de feixisme més greus i que tingueren una repercussió més gran.

En el que suposava ampliar l’àmbit d’actuació més enllà de les forces anarquistes i tocar també les files del catalanisme moderat, un escamot d’Estat Català llençava excrements en el sopar homenatge del representant de la dreta liberal republicana Felip Solà i Cañizares i un altre escamot assaltava pistola en mà l’impremta NAGSA editora d’El Be Negre, destruint part del material, per haver ridiculitzat i denunciat com a feixista un acte que les JEREC havien celebrat a Montjuïc dos dies abans, el 22 d’octubre de 1933.

Es tractava de l’organització, després de dues suspensions prèvies els mesos de  febrer i maig, d’unes proves atlètiques a la manera dels Jocs Olímpics, amb l’objectiu del “desenvolupament i perfeccionament físic i un major afinament de les coses de l’esperit”, que varen concloure a la tarda amb unes paraules, entre d’altres, de Miquel Badia, Josep Dencàs, Jaume Aiguader i del president Francesc Macià.

 

Però el que més repercussió tingué fou la desfilada prèvia del matí a l’estil militar, des del Casal d’ERC-EC a la Gran Via de Barcelona fins a Montjuïc, d’uns vuit mi joves militants separatistes uniformats amb camisa verda (cal recordar que aquells anys totes les organitzacions, socialistes, comunistes... feien servir uniformes). Les reaccions de desaprovació i les acusacions de feixisme llançades en contra dels escamots foren immediates.

Dins l’Esquerra, si ja aquest tipus d’actuacions i, en definitiva, la batalla entre republicans i catalanistes radicals havia portat el mes anterior la sortida del grup de L’Opinió i la creació del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, ara després d’aquesta controvertida desfilada era la Unió Socialista qui en plena conjuntura electoral exigia desmantellar els escamots d’Estat Català.

Serà, però, el retrocés electoral de l’ERC a aquestes eleccions la que portarà, finalment, la decisió de dissoldre els escamots. Més concretament, el 3 de desembre de 1933 al Casal d’Esquerra d’Estat Català de la Gran Via de Barcelona 500 delegats que representaven uns 9 mil afiliats es reuniren en “Assemblea Nacional Extraordinària” i aprovaven la candidatura al Comitè Executiu encapçalada per Josep Dencàs i la proposta de Miquel Badia de desfer els escamots com a grups de xoc, amb la condició de poder tornar a ésser ràpidament organitzats cas de perillar les llibertats de Catalunya.

La reestructuració no suposava, ni de bon tros, la desaparició d’Estat Català com a suborganització dins l’ERC. Els militants dels escamots passarien a integrar-se dins les entitats organitzades amb el nom d’Estat Català o bé a formar part de les seves joventuts.

L’any 1933 acabaria amb un fet imprevist que modificarà a mitjà termini la correlació de forces dins la formació governamental catalana: la mort del President de la Generalitat, Francesc Macià, el dia de Nadal.