1923. Els primers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i els separatistes

La dictadura del general Primo de Rivera que, com ja s’ha dit, utilitzà l’espantall del separatisme com a una de les seves principals justificacions, comportà dins la persecució general contra les diverses manifestacions del catalanisme el pas a la clandestinitat del moviment nacionalista radical català, mentre que els seus principals dirigents es veieren obligats a marxà a l’exili.

La repressió dictatorial contra qualsevol signe d’identitat nacional donarà un protagonisme temporal al moviment independentisme i contribuirà a reforçar al seu si l’aposta per la via insurreccional.

1923 - la tralla especial 11s
Número especial de la publicació La Tralla, 11 de setembre de 1923

Així, a l’interior, els escamots d’Estat Català dirigits en un primer moment per Daniel Cardona i Manuel Pagès i sota el control d’un Directori format pel doctor Soler i Damians, Alzina i Vallmitjana coneixeran una important expansió superant a mitjan de 1924 el nombre de 50. El que havia començat com un moviment de minyons excursionistes i d’educació de la joventut catalana derivarà ben aviat cap a l’acció directa i la seva tasca es dirigirà a posar banderes estelades, col·locar cartells i fer pintades, donar alguna pallissa com la que rebé el canonge Boada al claustre de la catedral de Barcelona com autor moral de l’ordre de predicar en castellà, o a llançar líquids pestilents als magatzems “El Siglo” de la capital catalana.

A la Universitat es formaren igualment alguns escamots, com el dirigit per Jaume Miravitlles i del qual formaven part també Manuel Blasi, Jaume Broggi o Joan Cornudella, que organitzaren el repartiment del butlletí Estat Català editat a París i la venda de segells de cotització.

L’agost de 1924 Daniel Cardona es veia també obligat a marxar a l’exili, primer a París, per anar a viure més tard a Perpinyà. La convergència a l’Estat francès dels dos líders més importants del separatisme del moment no ajudarà a apaivagar les diferències de criteri.

Cardona, partidari d’un plantejament separatista més pur que rebutjava el possibilisme d’un federalisme peninsular, desconfiava de l’afiliació a Estat Català de molts joves com a simple reacció visceral davant la persecució anticatalanista de la dictadura i criticava alhora el que considerava inactivitat de “l’Avi” i del grup que el rodejava al seu estatge de Bois-Colombes (Seine), prop de París, com Ventura Gassol o Josep Bordes de la Cuesta.

1923 - 11s la policia espanyola sabreja
11 de setembre de 1923. La policia espanyola ataca als independentistes catalans a cops de sabre

Macià, pel contrari, seguia defensant una visió àmplia del moviment separatista oberta a totes les tendències esquerranes i republicanes. Davant les crítiques i les maniobres del líder de Sant Just, en una reunió a Perpinyà el novembre de 1924 a la qual des del Principat hi feren cap alguns representants dels escamots, “l’Avi”desautoritzà obertament Cardona i nomenà un nou Directori clandestí a l’interior en representació de diverses tendències, format pel doctor Jaume Aiguader i Miró, per Estat Català, pel doctor J. Riera i Puntí, en nom de la Unió Catalanista i els grups de catalans d’Amèrica, i pel delegat d’Acció Catalana, Manuel Carrasco i Formiguera

Cardona tenia raons, per tant, per veure amb desconfiança la composició del nou Directori, en el qual no figurava cap dels seus seguidors més fidels.

Els cops repressius de la dictadura en general i, més concretament, la persecució dels símbols catalanistes afavorien, tanmateix, els desigs de radicalització expressats per “Vibrant” i compartits per molts dels joves militants de l’interior. Arribarà d’aquesta manera el pas definitiu per què les accions propagandístiques dels escamots desemboquin en una oberta utilització de la lluita armada, per mitjà de la creació del subgrup clandestí La Bandera Negra (Santa Germandat Catalana) que es reunia al carrer Vertrallans, sota l’aixopluc d’un grup excursionista batejat com Serra del Cadí.