1931. Es crea Esquerra Republicana de Catalunya

Per la seva banda, Francesc Macià, el setembre de 1930, preocupat per la ràpida successió d’esdeveniments polítics de l’interior provocats per la crisi del règim i pel seu allunyament del centre neuràlgic de control d’Estat Català provocat per l’exili belga, decideix provar fortuna com han fet altres exiliats i retorna de sobte a Barcelona el dia 25.

Bona mostra de la manca de coordinació i de la desconfiança de “l’Avi” amb el Directori del Principat, molts dels dirigents d’Estat Català a l’interior com Emili Granier-Barrera no foren informats de la decisió i, com a conseqüència, aquest responsable de l’organització interior, partidari d’un retorn públic i sonat, decidiria abandonar l’organització separatista.

L’endemà de la seva arribada a Barcelona la policia deté Macià i mostrant la debilitat d’un govern que tem les negatives conseqüències d’una hipotètica detenció l’escorten fins a la frontera. Macià esdevé així el símbol principal de la campanya proamnistia que amb la col·laboració dels anarcosindicalistes i la resta de l’oposició endega Jaume Aiguader des d’aquests moments.

Per a contrarestar precisament el control que Jaume Aiguader exerceix sobre l’organització, alguns dels militants més fidels a “l’Avi” formen a finals de 1930 la plataforma anomenada simplement Amics de Macià, aprofitant les escletxes que oferia la debilitat de la dictablanda del general Berenguer.

Finalment, el 22 de febrer de 1931 Francesc Macià tornava al Principat sense cap més impediment gràcies a l’amnistia decretada pel govern de transició presidit per l’almirall Juan Bautista Aznar.

En plena degradació del règim, l’augment de la consciència política i, especialment, la propera convocatòria d’eleccions empenyia a agrupar-se les forces polítiques de l’oposició.

En aquestes circumstàncies, Macià era prou conscient de la debilitat orgànica d’Estat Català. A més de les contradiccions i postures sovint divergents respecte a l’alternativa de tipus nacional, aquest front de lluita especialment actiu durant la dictadura no era prou clar que, sense un tangible arrelament social, pogués aconseguir un espai polític propi.

Abans que una contesa electoral i un règim polític més o menys normalitzat deixés al descobert les limitacions del nacionalisme intransigent i del difós contingut social del partit que presidia, en la línia del possibilisme ja expressat arran del Pacte de Sant Sebastià, es decidí a jugar les úniques cartes que tenia a favor com eren el prestigi de la seva formació en la lluita contra la dictadura i el carisma personal que arrossegava com a líder indiscutible de l’oposició catalanista.

Amb aquest objectiu molts pocs dies després del seu retorn al Principat, el 27 de febrer, el diari L’Opinió, que agrupava un grup molt influent de republicans d’esquerra, recollia un missatge que recollia ja la voluntat de “l’Avi” d’anar cap a la creació d’una ampla força social i política que treballés “per a la fundació d’una àmplia confederació, lliure i voluntària, de pobles ibèrics”.

El dia 13 de març novament L’Opinió publicava un altre manifest de Macià que sintetitzava d’alguna manera les condicions d’Estat Català davant una possible fusió de les forces catalanistes d’esquerra i, el que era més decisiu, expressava la voluntat personal favorable d’assistir a la Conferència d’Esquerres Catalanes que amb aquest objectiu es reuniria el 18 i 19 de març de 1931 al Foment Republicà de Sants i que donaria origen a l’Esquerra Republicana de Catalunya.

Prèviament, els dies 14 i 15 de març Estat Català havia celebrat una assemblea per a decidir la incorporació del conjunt de la organització a la Conferència. Amb l’assistència d’altres grups nacionalistes radicals menors com els dissidents d’Acció Republicana, encapçalats pel doctor Josep Dencàs, president de l’Avenç Obrer del barri de Sant Andreu de Barcelona, als locals del qual es produí la reunió, s’aprovà no sense una forta oposició la participació en el procés unitari, posant com a condició el caràcter nacionalista i democràtic de la força resultant.

La lluita contra la dictadura i, en definitiva, l’acceptació per part de Francesc Macià de la via possibilista expressada al Pacte de Sant Sebastià feien possible a la Conferència d’Esquerres la conjunció en una sola organització dels grups històricament dividits del republicanisme catalanista: el Partit Republicà Català de Lluís Companys amb la seva no menyspreable influència sobre la Unió de Rabassaires–; els centres republicans més importants de Barcelona com la Falç, que encapçalava, entre d’altres, Josep Tarradellas; el grup esmentat de L’Opinió; republicans independents o el mateix Marcel·lí Domingo i els seus seguidors; prestigiosos casals republicans comarcals, que s’oposaren precisament a que el mot socialista aparegués en el nom de la nova organització; i el sector nacionalista més intransigent representat per Estat Català dintre el qual, com a president, indubtablement, sortiria elegit Francesc Macià.

ERC, concreció de la vella aspiració d’unir en una mateixa formació a republicans i catalanistes d’esquerra, naixia, més que no pas com un partit tancat i ideològicament homogeneïtzat –bona part de l’èxit de la seva síntesi populista provenia d’aquest fet-, recordant la formació mare de tot catalanisme com havia estat la Unió Catalanista. De fet, era el producte d’una federació d’organitzacions en la qual el militant ho era de manera indirecta, car en primer lloc figurava com a soci d’un determinat casal, adherit a l’estructura general de l’Esquerra.

I dins aquesta configuració federativa, Macià, fent valer el seu prestigi i la seva posició com a president i contradient el que s’havia decidit a la Conferència, no dissolgué la seva organització i d’aquesta manera Estat Català mantingué una estructura pròpia dins ERC, qüestió que durant l’època republicana tindrà la seva transcendència per al manteniment al seu si d’una minoria nacionalista radical.

Ben probablement com a conseqüència d’aquest esquema orgànic federatiu i del que Ucelay da Cal definia com a populisme republicà i nacionalista, com és prou conegut, malgrat que les previsions apuntaven a una victòria del Partit Catalanista Republicà, fusió de l’Acció Catalana de Jaume Bofill i Mates i l’Acció Republicana d’Antoni Rovira i Virgili, l’Esquerra en coalició amb la USC trencà tots els pronòstics i aconseguí una aclaparadora victòria a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.