1940. Es crea l’Organització

L’esclat de la Segona Guerra Mundial el dia 1 de setembre de 1939, deixarà clar que l’enfrontament bèl·lic entre les potències democràtiques i els règims totalitaris era rebut amb dosis d’esperança pels nacionalistes radicals catalans que, com la resta de forces derrotades pel franquisme uns mesos abans, no dubtaven a definir la guerra civil peninsular com el preàmbul transitori d’aquest conflicte global i a lligar la seva sort amb la de les forces aliades.

1939 Jaume Martínez Vendrell
Jaume Martínez Vendrell

El manifest de Joan Casanovas del mes d’abril representava ja una mena d’actualització en aquesta conjuntura concreta dels postulats cardonistes. Restringit el joc polític per la presència de la dictadura franquista, recuperava el seu sentit la defensa de la unió dels catalans darrera un programa nacionalista intransigent i en aquestes circumstàncies especials semblava justificat un model de lluita resistent a l’interior del territori català. Per a tirar endavant un projecte d’aquest tipus, Daniel Cardona havia començat a moure els fils amb vista a la possible creació d’un exèrcit de voluntaris catalans arrenglerats amb les potències democràtiques occidentals, a l’estil de la Primera Guerra Mundial, que, a nivell exterior, suposés la internacionalització del cas català i la consideració de la reivindicació del plet nacional en un pla similar al d’altres nacions ocupades.

Orgànicament, la situació del carismàtic dirigent del nacionalisme radical i la dels seus fidels seguidors era també bastant confusa. Si bé la formació dirigida per ell,  Nosaltres Sols!, havia teòricament deixat d’existir integrada dins Estat Català a l’inici de la guerra civil, aquesta mai arrodonida unificació i l’expulsió mateixa de Cardona i de bona part dels seus seguidors durant la contesa bèl·lica havia provocat que la fidelitat partidària a la primigènia organització no s’hagués arribat a trencar mai del tot.

Si al manteniment d’aquesta fidelitat hi afegim la incapacitat manifesta de Joan Casanovas i la inacció de Vicenç Borrell, de les quals el líder de Sant Just es queixa de manera continuada i amarga en la correspondència d’aquests mesos, a l’hora d’avançar en la conformació del moviment unitari de resistència que tots ells defensen, quan, finalment, l’antic oficial de l’exèrcit republicà Jaume Martínez i Vendrell i els seus companys, de provada fidelitat cardonista, plantegin la possibilitat d’escapolir-se del camp de concentració i dirigir-se a Barcelona per contactar amb diversos elements que al Principat han començat a reunir-se i, d’aquesta manera, estructurar l’organització a l’interior, no és estrany que Daniel Cardona prengui en solitari la responsabilitat, sota l’aixopluc nominal de Nosaltres Sols!, de donar l’ordre de tirar endavant.

1936 Joan Masot Rodamilans
Joan Masot i Rodamilans.

Mentrestant, a l’interior del Principat, Josep Munté, que un cop acabada la guerra, seguint els consells de Joan Cornudella, en lloc de marxar a l’exili, havia decidit amagar-se, ben aviat recuperarà la relació amb alguns antics companys de redacció del portaveu de les Joventuts d’Estat Català, el setmanari Som, com Lluís Sabater Rossinyol (Hèctor), Enric Pagès i Montagut i alguns altres més que, sota el mestratge polític de Manuel Cruells i Pifarré, havien militat durant la guerra en organitzacions d’estudiants nacionalistes com el BEN o la FNEC.

Aquest grup que, pels seus components manté una estricta fidelitat cornudellista, no tardarà a entrar en contacte amb els militants que com Jaume Martínez i Vendrell paral·lelament sota les ordres directes de Daniel Cardona i les sigles de Nosaltres Sols! estaven procedint igualment a la seva reorganització a l’interior.

El desconeixement dels enfrontaments que separaven aquestes dues obediències a l’exili i, sobretot, la coincidència en els objectius expliquen la facilitat i la rapidesa per arribar a una actuació conjunta a l’interior entre aquests grups, que es concretarà en una reunió celebrada a l’inici del mes de setembre de 1939 a casa de Lluís Sabater.

Els primers dies de gener de 1940 Jaume Martínez Vendrell i dos companys més de Nosaltres Sols! retornen a Perpinyà, on són rebuts per Daniel Cardona, amb l’encàrrec de l’organització conjunta de l’interior de cercar la coordinació de la lluita també a l’exili, objectiu que implícitament suposava traslladar la unitat aconseguida en aquest àmbit on residia la direcció d’ambdós grups.

Anteposant les necessitats de la lluita que aconsellen una estratègia unitària, el líder de Nosaltres Sols! veu clar que cal superar rancúnies i diferències personals del passat i que, malgrat que això representi deixar al marge el recolzament a Joan Casanovas i la seva aposta pel sector borrellista d’Estat Català, convé arribar a un acord amb Joan Cornudella que asseguri la continuïtat del grup ja estructurat a l’interior i que li doni la direcció política de què es troba orfe.

Daniel Cardona
Daniel Cardona.

Per tal de superar el clima de desconfiança i les diferències polítiques que els primers contactes iniciats a començament de març no havien aconseguit fer desaparèixer, el 26 d’abril de 1940 Daniel Cardona en persona fa cap a la capital francesa.

 

Finalment, el dia 4 de maig de 1940, en un sopar celebrat, com moltes de les reunions prèvies, a casa del rellotger Joan Masot i Rodamilans, al número 39 de la Rue Marois, i al qual assistiren, per part de Nosaltres Sols!, Jaume Martínez i Vendrell, Joan Masot i Rodamilans i Daniel Cardona i Civit, i, per part d’Estat Català, Joan Cornudella i Barberà, Antoni Andreu i Abelló i Marcel·lí Perelló i Domingo, es posava fi a un llarg procés de converses, en el qual hi havien participat també altres interlocutors com Manuel Cruells, Enric Pagès, o Joan Fortuny, per citar-ne només uns quants, amb la voluntat d’arribar a l’exili a una unificació de les forces polítiques del nacionalisme radical en la línia de la que s’havia establert ja a l’interior, d’aquí en sortirà l’anomenada “l’organització”.

La unificació efectiva entre l’Estat Català de Joan Cornudella i Nosaltres Sols! de Daniel Cardona serà, per contra, resultat del desenvolupament d’aquesta “organització” clandestina i resistent, la primera, probablement, que sabé adaptar-se a la nova i radicalment diferent situació política del Principat després de la derrota a la guerra civil. Fou el mateix procés de lluita, al qual s’apuntaren militants que ho havien estat d’altres formacions, unit a l’encertada decisió, tal com el temps ho provaria, de mantenir la direcció efectiva a l’interior, el que, ben segur, féu possible una solidificació dels seus membres a la que no s’havia pogut arribar, recordem-ho, durant el període de la guerra.