1919. La Federació Democràtica Nacionalista

El resultat principal de la convergència d’interessos i posicions polítiques esmentada entre Daniel Cardona i Francesc Macià serà l’aparició el 20 de gener de 1919 de la Federació Democràtica Nacionalista, primera organització política de la història de l’independentisme català.

El directori provisional de la nova formació el composaven Pere Màrtir Rossell i Vilar, Daniel Roig i Pruna i el doctor Eduard Xalabarder i el comitè de Barcelona Ramon Duran i Albesa, Lluís Marsans, Josep Mallofré i Manuel Pagès. Es tractava de joves militants, radicalitzats en aquest ambient favorable del final de la guerra mundial, i d’algun dels seguidors més fidels de Daniel Cardona. Tots ells, si exceptuem el seu líder natural Francesc Macià, formaven part d’aquest nacionalisme radical català que havia desplegat les primeres iniciatives polítiques i desenvolupat el seu separatisme des de començament de segle sota l’aixopluc de la Unió Catalanista, entitat que fornirà també una primera infraestructura, com fou, per exemple, el seu domicili al carrer Sant Honorat de Barcelona, anterior local on s’aplegava precisament el Centre Nacionalista Català.

D’aquesta manera, omplint el buit deixat pel doctor Martí i Julià i recollint el seu testimoni, amb la formació de la FDN s’acabava una època de nacionalisme radical imprecís, no estructurat i poca cosa més que un catalanisme arrauxat i enardit, definida com a prepolítica, per a iniciar una nova etapa, que pot ésser batejada, utilitzant el mot de combat de la premsa anticatalana de començament del segle vint, com l’època del separatisme. La nova fase suposava, sens dubte, tot i la manca de definició estratègica que hi podrem descobrir, un primer pas transcendental cap a la formulació i organització política del nacionalisme radical català.

El dia 2 de febrer de 1919 la nova organització feia públic el seu programa, precedit d’unes breus paraules d’introducció signades personalment per Francesc Macià.

1922 - fdn

Realment més que no pas un programa de partit on es combinessin objectius polítics, estratègia i tàctica i caracterització orgànica de la militància, el primer document públic de la nova formació semblava més aviat una breu constitució per al govern i l’administració de Catalunya.

Al marge d’intents més o menys reeixits per tirar endavant una estructura paramilitar paral·lela que dins del plantejament d’emmirallament proirlandès estarà gairebé sempre sota el control de nuclis de fidelitat cardonista, el programa sintetitzava també alguns dels trets de l’inicial separatisme polític que amb la fundació de la FDN tot just acabava de donar el seu primer pas orgànic.

La proposta democràtica aprofundida, acompanyada d’un programa social avançat per a Catalunya marcava les distàncies respecte del conservadorisme regionalista.

Tanmateix, la formació de la Federació Democràtica Nacionalista a començaments de 1919 representava indubtablement un important pas endavant. A l’entorn de Francesc Macià s’havien aplegat políticament per primera vegada tot un conjunt de petites entitats i societats patriòtiques de Barcelona i comarques que fins aleshores vivien sota l’aixopluc i l’acció culturalista de la Unió Catalanista.

Molt aviat, però, l’atur de la Canadenca i l’onada de vagues desfermada a Barcelona a partir del mes de febrer de 1919 deixarà en evidència el limitat abast polític i l’escassa penetració social d’aquest primer assaig d’independentisme organitzat.

D’una banda, quan al 1919 la Lliga, espantada per l’agitació social, faci marxa enrera de la campanya autonomista, el separatisme polític recentment organitzat es veurà incapaç de continuar en solitari les reivindicacions i s’haurà de limitar a la denúncia de la “traïció” dels regionalistes. Conseqüentment, la campanya morirà per inanició, deixant al descobert la debilitat del sector radical i la seva dependència en aquest terreny del regionalisme conservador.

D’altra banda, els sectors representats en la nova organització no han variat substancialment dels arrenglerats a l’entorn dels nuclis anteriors del catalanisme radical, és a dir, una gran quantitat de dependents de comerç que tenien una incidència especial sobre l’organització gremial més important, el CADCI; oficinistes i altres treballadors de “coll dur”, i un nombre prou important de joves estudiants, fonamentalment. Tot i l’evident radicalització socialitzant que han viscut als darrers mesos i el major grau de consciència de la seva pròpia situació com a obrers, la persistent exclusió dels rengles del proletariat fabril provocarà que davant els enfrontaments entre la patronal i els sindicats que s’estendran a partir d’aquests mesos, els militants de la formació recent creada no puguin impedir que tota l’atenció política es desplaci en aquesta direcció i sota aquestes circumstàncies l’oblit de les reivindicacions nacionalistes deixi en evidència el seu pes polític residual.

La nova situació política que obrí el període de forta agitació laboral truncava així de forma important les expectatives de creixement de la recent creada organització catalanista intransigent.

Relegat a un segon pla polític, la trajectòria de la FDN anirà a cavall de la contradicció entre l’estratègia irlandesa de Daniel Cardona, partidari de donar primacia a la lluita paramilitar i a l’enquadrament dels separatistes intransigents, i els impulsos de Macià, més favorables a la participació electoral i a reforçar un front nacionalista que dins un programa socialment avançat inclogués junt als nacionalistes radicals també als republicans federalistes.

En canvi, per indicació ben probablement de Macià, la FDN sí va prendre part, tot i les reticències de Cardona desconfiat com ho serà sempre del joc electoralista, a les municipals de febrer de 1920, amb la presentació de quatre candidats per Barcelona: Claudi Castells, pel districte I (Barceloneta-Poble Nou); Eduard Xalabarder, pel districte III (Ciutat Vella); Ramon Aguiló, pel VII (Gràcia) i Ramon Duran i Albesa, pel IX (Sant Andreu-Clot).

Els resultats foren un fracàs estrepitós, rebent el candidat més votat a Barcelona, Ramon Duran i Albesa, només 497 vots. Paradoxalment, Daniel Cardona sortia elegit regidor i des de 1922 esdevindrà batlle de Sant Just Desvern, iniciant una brillant carrera municipal que, en contraposició al seu apoliticisme, li donaria una ben guanyada fama personal i un gran prestigi polític al seu poble i a tot el Baix Llobregat.

El fracàs a les urnes deixava clara la dificultat per a la FDN de compaginar la pràctica paramilitar i l’agitació al carrer amb una política que pogués atreure l’electorat, especialment els republicans federals. Aquesta negativa perspectiva provocà una profunda decepció personal en Francesc Macià que es retirarà durant un temps de la política. La FDN entrarà en un període d’hivernació.

1922 - 1R NUMERO EC - AMB PEU DE FDN
1r número de l’Estat Català, on apareix encara apareix Federació Democràtica Nacionalista al titular