1970. Les dues ànimes del Front Nacional de Catalunya

Però, sens dubte, durant aquests mesos la principal preocupació del Front Nacional s’ha desviat cap a una altra direcció. Quatre anys després de la important escissió del PSAN, el fantasma de la ruptura torna a rondar la formació independentista, tot i que aquesta vegada el nombre d’escindits, uns pocs militants que seguien en la seva decisió a l’aleshores secretari general Joan Colomines i Puig, no era tan elevat, i l’orientació ideològica, el descontent amb la deriva radical que anava prenent el Front, possiblement la contrària que en el cas del PSAN.

Efectivament, fruit també de l’ambient de radicalització que s’està estenent dins l’organització nacionalista i, en general, dins el moviment independentista i un cert emmirallament per l’experiència del País Basc, s’havien reprès els intents de reestructurar l’aparell militar del Front, sota el renovat impuls de Jaume Martínez i Vendrell que, malgrat les dificultats i les condicions adverses de períodes precedents, mai no havia renunciat del tot a aquest tipus de lluita.

1970 - butlletí - fnc1
1970 – Butlletí del FNC – 1a pàgina

Ara, després d’algun intent fracassat durant la dècada dels anys seixanta, les condicions semblaven molt més propícies i des de 1970 s’havien donat dins l’organització passos endavant en aquesta direcció.

Tot i que l’estratègia de la lluita armada no s’avenia massa amb la política de masses i de defensa del joc democràtic electoral que impulsava el Front, una certa reminiscència patriòtica que es mantenia viva encara dels temps heroics de la fundació de l’organització expliquen que la vella guàrdia tingués una certa simpatia vers aquest plantejament, simpatia que féu impossible una oposició decidida o que, almenys, impedí que ningú s’atrevís a posar en qüestió realment aquesta contradictòria iniciativa. A més, es pensava que l’estratègia armada, sempre que es posés a disposició i estigués clarament subordinada a l’aparell i les  necessitats de tipus polític, podia contribuir a reforçar la línia política de la històrica formació independentista. 

1970 - butlleti - fnc2
1970 – Butlletí del FNC – 2a pàgina

Així les coses, i potser també per influència de l’elevada implicació del seu fill gran, Joan-Ramon, en la impulsió d’aquesta arriscada iniciativa, que ell mateix qualificarà com a “la bogeria de tornar a rebrotar l’acció directa”, serà la causa principal de la sortida del Front Nacional, a començaments de 1973, del Secretari General Joan Colomines i Puig, no per casualitat un dels pocs militants veterans que no havia participat en l’etapa de resistència dels anys quaranta.

Junt a uns pocs col·laboradors incondicionals i estrets com els seus altres tres fills o la seva segona muller, Anna Esmerats, crearà el que s’anomenaria Partit Popular de Catalunya (PPC), després que la seva discrepància hagués quedat de manifest arran d’una entrevista publicada al número 30 del portaveu ARA.

El Front Nacional no tardarà a guarir els estralls d’aquesta ferida que no provocarà, com s’ha advertit, conseqüències tan negatives per a l’organització com l’escissió anterior de finals dels seixanta. I de manera fins a cert punt paradoxal, l’encarregat de substituir l’escindit Secretari General i, per tant, de prendre el relleu en aquesta responsabilitat, serà el seu fill gran Joan-Ramon Colomines-Companys.

El camí de la radicalització ideològica i orgànica del Front Nacional semblava quedar reforçat, com molt aviat es podrà comprovar a les resolucions que l’estiu d’aquest mateix 1974 s’aprovaren en el Primer Congrés que celebrarà la formació independentista en els seus més de trenta anys d’història.