1918. L’esperança del final de la 1a Guerra Mundial

Al clima d’eufòria entre els aliadòfils pel proper final victoriós de la Primera Guerra Mundial s’hi afegiran les esperances desplegades des de començaments de 1918 per les manifestacions del president nord-americà Wodrow Wilson i el seu programa de catorze punts favorable a resoldre els contenciosos entre nacions aplicant el dret a l’autodeterminació. D’aquesta manera, s’arribà al convenciment que, amb el final de la guerra que tindrà lloc el novembre d’aquell mateix any, Catalunya podria ocupar com a nació independent un lloc entre les democràcies vencedores dels imperis autoritaris i del militarisme opressor.

What says Catalonia – Editat Per Vicenç Albert Ballester

En aquest ambient força esperançador, a partir d’una consulta de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local dirigida als ajuntaments catalans sobre un projecte d’autonomia pel Principat unit a l’autonomia municipal que obtingué una resposta afirmativa del 98 %, la Lliga impulsà una nova campanya en favor de l’autonomia integral desplegada en dos fronts, un en els despatxos de les potències internacionals, agitant la bandera dels voluntaris catalans que han participat a la guerra, i un segon a Madrid, a la recerca d’un acord amb la Corona.

Mentre a l’exterior la diplomàcia espanyola encapçalada pel comte de Romanones no tardaria a rebre de francesos i nord-americans la seguretat que la qüestió catalana no entraria a l’agenda negociadora de la reestructuració postbèl·lica, a l’interior, tot i l’acceptació per totes les forces polítiques catalanes representades a la Mancomunitat, amb excepció de la Unió Monàrquica, d’unes bases per a l’elaboració de l’Estatut, una vegada més, enmig d’una agressiva agitació anticatalana a la resta de l’Estat, la vaga de la Canadenca iniciada el 13 de març de 1919 i la subsegüent onada d’agitació social que agità de nou el fantasma de la revolució social portaria el partit de Cambó a fer marxa endarrera en les reivindicacions autonomistes.

En aquest mateix context d’optimisme generalitzat per les perspectives favorables que obria el programa del president Wilson, des del desencant que li ha produït el fracàs de la campanya autonomista de 1917 es farà evident el progressiu decantament de Francesc Macià cap a posicions més obertament independentistes tal com es podrà comprovar quan retorni al Principat després d’abandonar la tasca de corresponsal de guerra que ha desenvolupat a l’Estat francès.

Extraient les seves pròpies conclusions de la frustrada temptativa anterior de 1917, Macià es desmarcarà de la campanya autonomista encapçalada per la Lliga des de novembre de 1918 i defensarà tant al Congrés de Diputats de Madrid com a Barcelona l’opció separatista com a única via de resolució del plet nacional català. Així, no resulta estrany que la conferència celebrada al CADCI per a presentar la seva alternativa estigui presidida per una bandera estelada o que quan Cambó aparegui a la balconada de la Plaça Sant Jaume per a impulsar el projecte estatutari, Macià –titllat de boig pel líder de la Lliga– l’interrompi afirmant que “els temps de l’autonomia han passat. Ara és hora de la independència” i cridant “Visca la independència de Catalunya”.

1919 - segell societat de les nacions - estelada
Any 1919. Segells amb estelada per adreçar a la Societat de les Nacions