1969. l’Independentisme es bifurca

Políticament, durant els primers mesos de 1969, el Front Nacional de Catalunya, reduït com s’ha quedat als quadres històrics de l’organització, no pot evitar les conseqüències del  debilitament que per al partit ha suposat la marxa cap al PSAN de gairebé tota la seva base jove reclutada al llarg dels seixanta. No és estrany, per exemple, que el seu portaveu ARA, tot i algun número espars com el dedicat el maig d’aquest mateix 1969 a la repressió del moviment nacionalista a Euskadi, no recuperi certa regularitat fins pràcticament al final d’aquest any.

1969 - fnc cn
20 d’abril de 1969. Consell Nacional del FNC a Sant Andreu de Llavaneres, a la segona residència de Joan Colomines. Els presents a la foto són Jaume Martínez Vendrell, Josep Munté, Robert Surroca, Joan Cornudella Barberà, Pere Culleré, Jordi Vila, Jordi Casas Salat, Magí Colet, Antoni Malaret, Jordi Cardona, Joan Cornudella Feixa, Baltasar Toll Niubó, Antoni Andreu Abelló i Joan Colomines Puig. Foto d’Iridi Casanova.

Això no impedí que arran del retorn de l’abat Escarré al Principat, el 14 d’octubre de 1968, i de la seva mort, just una setmana després, dins una estratègia prou del gust d’aquesta històrica militància, l’històric partit independentista tingués un cert protagonisme en els incidents que tingueren lloc durant l’enterrament i fos capaç de llançar al carrer un full volant de denúncia i de publicar un full d’informació especial i el número 21 d’ARA, d’octubre i novembre, en el qual donava notícia d’aquests fets i es destacava la personalitat de l’abat desaparegut, sense oblidar l’anual referència a l’aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys.

No obstant això, la debilitat del partit féu impossible la celebració, com s’havia acordat, d’una nova reunió del màxim òrgan de decisió el 19 de gener i no fou fins el 20 d’abril de 1969 que pogué tornar a reunir-se el Consell Nacional del Front del qual sortiria elegit com a secretari general el metge Joan Colomines i Puig i Antoni Malaret i Amigó, el seu adjunt.

Sens dubte, però, l’esdeveniment relacionat amb l’antifranquisme més important d’aquesta conjuntura serà la formació el desembre de 1969 de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, en la qual per primera vegada, tirant endavant el criteri defensat pel sector socialista de Joan Reventós i pel Front Nacional, pogueren participar els representants del grup més important de l’oposició catalana els comunistes del PSUC, junt a l’Esquerra, la democristiana UDC i els ja esmentats MSC i FNC.