1933. Mort de Francesc Macià, i reordenament de l’independentisme

La mort de “l’Avi” desencadenarà la batalla per la successió dins l’ERC. La figura política millor col·locada per a la successió, Lluís Companys i Jover. El reforçament del sector més nacionalista encapçalat per Dencàs i Badia i l’augment del seu marge d’autonomia dins l’Esquerra era evident i anava en detriment de la vella guàrdia de militants procedents també d’Estat Català que s’havien mantingut sempre fidels a les indicacions i viaranys polítics de Macià, com Jaume Aiguader o Ventura Gassol.

 

1933-Macià-en-un-míting-l'any-1933

Per la seva banda, quant als altres sectors del nacionalisme radical que operaven organitzats fora de l’estructura de l’Esquerra, durant aquests mateixos dies de començament de 1934, més concretament el 20 de gener de 1934, l’EC-PP decidia en assemblea abandonar definitivament la referència al seu origen dins Estat Català i passar a anomenar-se simplement Partit Català Proletari.

 

Pel que fa a Palestra, l’organització impulsada per Josep Maria Batista i Roca, en la seva línia de donar a conèixer a nivell internacional el plet nacional català i reforçar la tasca duta a terme a Ginebra davant la Societat de Nacions, creava a finals de 1933 l’anomenada Oficina de Relacions i Bescanvis Internacionals –ORBIS– que es dedicava a enviar als consolats la documentació que considerava adient per als interessos nacionals catalans i el febrer de 1934, dins la labor constant de treball entre la joventut, la secció dels Minyons de Muntanya tirava endavant els actes de commemoració de la mort de Pau Claris.

 

Igualment, a partir de la iniciativa d’una altra plataforma impulsada inicialment per Palestra com era la FNEC, diversos estudiants de l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’Agrupació Escolar Valencianista i delegats de Lo Rat Penat eren convidats a viatjar al Principat.

 

Durant el període republicà es feu evident l’augment de les referències al marc nacional dels Països Catalans, tal com succeí, per exemple, en la denúncia, per part de Gabriel Alomar o, des del Principat, per part de Palestra o del PNC, del text constitucional que prohibia explícitament la federació de territoris autònoms, o l’aparició arran de la redacció de l’Estatut de diversos articles publicats al portaveu de Nosaltres Sols! criticant l’exclusió de la resta de regions de parla catalana. Això obligarà el maig de 1934 un bon nombre de prestigiosos intel·lectuals com Pompeu Fabra, Ramon Aramon, Rovira i Virgili o Pau Vila, entre d’altres, a sortir al pas d’aquests confusionismes, signant un manifest titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” on s’afirmava taxativament que “la nostra pàtria per a nosaltres és el territori on es parla la llengua catalana. Comprèn, doncs, de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània”

 

Nomenat Miquel Badia el desembre de 1933 secretari general de Serveis i el 7 de febrer següent Cap Superior dels Serveis d’Ordre Públic, al qual s’afegirà l’elecció interina el 29 de juny de 1934 de Josep Dencàs per a la Conselleria de Governació que deixava vacant la malaltia del seu titular Joan Selves, el sector ultracatalanista d’Estat Català es pot plantejar el control gairebé absolut de l’ordre públic al Principat, al qual pretén afegir també l’activitat paramilitar dels grups clandestins del separatisme com la cardonista OMNS,  l’ÒRMICA de Batista i Roca o els grups més propers al PNC sota la direcció de Ricard Fages.

 

La coordinació de totes aquestes iniciatives paramilitars a l’entorn de Dencàs i Badia, que es pot considerar un fet cap a l’estiu de 1934, suposava en la pràctica el reconeixement d’una certa preeminència de l’estratègia impulsada pels dos líders de les JEREC i la mínima unitat aconseguida, la millor demostració, una vegada més, que el moviment separatista es movia molt més a gust en aquelles situacions que, com aquesta, en risc evident l’esfera de la participació política, donava un cert grau de protagonisme a les expressions de caire paramilitar.