1977. Primera Conferència d’Organitzacions Independentistes

Serà un gran fracàs una dels intents de superar la divisió de l’independentisme d’aquests anys com fou sobretot la celebració el 12 i 13 de novembre de 1977 a Barcelona de la “Primera Conferència d’Organitzacions Independentistes dels Països Catalans”, plantejada precisament per alguna de les formacions convocants com a possible sortida a una Assemblea de Catalunya abocada a la desaparició després de l’abandó per part dels partits parlamentaris.

El nombre de participants, deu en total, als quals calia afegir encara altres grups en qualitat d’observadors –Front Nacional de Catalunya, FAC, Partit Federalista Europeu, Col·lectiu pel Socialisme i la Independència de Reus, Col·lectiu Comunista Català, Estat Català ortodox, EINA, COLL, Moviment Revolucionari de Catalunya, Esquerra Republicana històrica i les joventuts JERC, JSAN i JRC– mostrava a les clares i sense embuts la realitat d’un moviment independentista rosegat pel càncer de la divisió.

En efecte, entre els convocants s’hi trobaven, en primer lloc, el PSAN oficial i les successives escissions patides per aquest tronc comú originari de l’esquerra d’alliberament nacional, és a dir, els provisionals i la que més tard havia pres forma sota les sigles del MUM.

I, junt a ells, un rosari de grups menors que, seguint fil per randa els trets radicals preponderants en l’independentisme d’aquest període, es proclamaven partidaris del socialisme i de la independència dels Països Catalans: Gent Nacionalista Independent, aparegut el gener d’aquell mateix any 1977 sota la direcció d’Antoni Reig i Ricard Ballester; Comunistes Catalans Independents, format per antics membres dels Grups Pro Independència de Catalunya, sorgits a la Universitat de Barcelona a partir de 1972 que sota l’impuls principal de Josep M. Cervelló ingressarien dos anys més tard al futur IPC; Esquerra Nacional, l’organització encapçalada per Jordi Gil i Patrícia Gabancho que després d’haver recolzat el Pacte Democràtic a les eleccions de juny s’acostava ara al bloc independentista; el Grup Socialista Independent de Fèlix Cucurull, que ben aviat tornarà a ingressar al sector oficial del PSAN; un col·lectiu com Socors Català, l’organització antirrepresiva formada el mes de juliol arran dels empresonaments dels quatre acusats de la mort de l’industrial Bultó, i, finalment, per la Catalunya Nord, l’Esquerra Catalana dels Treballadors.

Malgrat alguns acords parcials en determinats temes menors com l’impuls a les assemblees populars als barris i comarques d’arreu dels Països Catalans, el motiu de discòrdia principal que portà a tancar aquesta Primera Conferència amb un estrepitós fracàs fou precisament la discrepància del sector oficial del PSAN i del MUM, pel que entenien recolzament a la lluita armada del text d’un comunicat, proposat per Socors Català amb el suport dels provisionals i d’altres formacions menors, en solidaritat amb els quatre presos del cas Bultó excarcerats en aplicació del decret d’amnistia, mesura contra la qual el ministre de l’Interior Rodolfo Martín Villa havia manifestat la voluntat de recórrer.

Les forces independentistes que s’aplegaren en aquesta conferència havien estat incapaces, novament, d’arribar a cap mínim acord de col·laboració, ni es produí entre elles el més mínim avanç en els objectius previs de la reunió com eren “definir una alternativa política pròpia”, “configurar una aliança tàctica de totes les organitzacions en un programa immediat en la lluita per l’autogovern”, i, a nivell estratègic, “una aliança en la perspectiva de la construcció del partit de la Revolució socialista als Països Catalans”.

A l’estrepitós fracàs amb el qual es tancava la “Primera Conferència d’Organitzacions Independentistes”, cal afegir durant aquesta mateixa conjuntura general de clarificació i d’aplegament, almenys teòric, de les petites organitzacions extraparlamentàries davant l’avanç inexorable del procés de reforma política, l’esterilitat dels contactes establerts de gener a març de 1978 entre els dos sectors que retenien encara les sigles del PSAN i que competien igualment en el camp sindical per tirar endavant dos projectes diferents de sindicat nacional, finalment no reeixits, com eren els COLL, per part dels provisionals, i els CCTT, per part dels oficials, contactes dels quals participarien també altres tres grups com la Gent Nacionalista Independent, l’Esquerra Nacional i el Grup Socialista Independent.

Diferències en aquests moment entorn de la viabilitat de la lluita armada, tal com havia quedat ja de manifest a la Primera Conferència d’Organitzacions Independentistes del mes de novembre anterior, però, sobretot, una concepció diferenciada de l’estratègia i de les eines orgàniques per a tirar endavant l’activitat política feren impossible l’acostament entre els dos PSAN al qual no ajudà tampoc el record molt present encara de passats enfrontaments que arran de l’escissió havien derivat cap el terreny personal.

Com a resposta a la impossibilitat de redreçar l’esmicolament de l’independentisme i a la debilitat que denotava la manca de conformació i arrelament encara d’un espai polític propi, el sector oficial del PSAN, legalitzat per fi el 10 setembre anterior, intentarà reforçar l’aposta partidària pròpia per la via del comunisme ortodox i d’assentar el seu hegemonisme dins aquest sector mitjançant l’organització del seu Primer Congrés.