1971. Radicalització ideològica del moviment independentista

Tornant al desenvolupament paral·lel del Front Nacional durant aquests anys, cal esmentar que els seus quadres històrics, decidits a recuperar-se de la davallada orgànica que havia representant l’escissió del PSAN, decidiren editar una enquesta en què hi figuren vint preguntes relacionades que evidentment servirà d’excusa per entrar en contacte amb nous possibles militants.

Com a conseqüència d’iniciatives d’aquest tipus i, sobretot, d’una altra onada de joves incorporacions, des de començaments de la dècada dels anys setanta arriben al Front una sèrie de nous membres, procedents majoritàriament, un cop més, del camp escolta o de la universitat, que contribuiran a mantenir i renovar l’estructura de la vella organització nacionalista.

Bon exemple d’aquesta nova militància i d’aquest doble origen el trobem en els fills del Secretari General d’aquests anys, Joan Colomines i Puig, especialment el més gran, Joan-Ramon Colomines-Companys, i també en d’altres noms com Àlvar Valls, Amadeu Rocamora, o Jesús i Lluís Montserrat.

Per tal d’enquadrar aquesta nova militància, com havia succeït a començaments dels seixanta amb el BEN, el Front Nacional, en una mena de cicle condemnat a repetir-se, posa dempeus entre els estudiants les sigles de l’ara anomenat Bloc Català d’Estudiants i com deu anys abans també, traurà al carrer, des de gener de 1971, un butlletí titulat Bloc, com a portaveu del grup, sota el lema “Per uns Països Catalans independents, democràtics i socialistes.

 

Amb la mateixa finalitat, l’any 1971 neix l’anomenada Joventut Obrera del Front Nacional de Catalunya, que respon a la vella aspiració mai no reeixida que el missatge de la formació independentista penetri dins els sectors assalariats. Com succeïa amb el BCE, aquesta plataforma publicarà aquest mateix any el corresponent butlletí sota el títol Acció, i en el seu primer número declara l’adhesió “a la forma organitzativa actual de les Comissions Obreres i Comissions de Barri catalanes”.

 

Tal vegada, l’exemple més il·lustratiu de l’alè recobrat pel Front Nacional mitjançant aquesta nova fornada de militants el podem trobar en la celebració de l’Onze de setembre de 1971, en el marc del qual, a més d’una escampada de papers a les bústies de la capital i de diferents comarques del Principat i penjades de pancartes, un escamot compost per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Ton Ribas, Robert Surroca i Anna Esmerats, després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb la gravació d’Els segadors i un comunicat reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que es van repetir l’himne i els missatges polítics dues vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel

1971 - 11s - hotel duval
11 de setembre de 1971, fotografia dels integrants de l’acció a l’Hotel Duval

           

Des d’aquests moments, i com a reflex tant de l’ambient polític que es respira entre l’oposició com del major grau de competència dins el sector independentista, l’entrada d’aquesta nova generació jove es reflecteix també en un discurs ideològic més radicalitzat del Front Nacional.

 

Un dels primers aspectes que posa de manifest la radicalització ideològica serà, davant d’una anterior acceptació merament formal, la defensa molt més aferrissada dels Països Catalans com a marc nacional català, com es pot veure no sols en els lemes que acompanyen les publicacions d’aquests anys sinó també en el desplegament d’una campanya de tipus tàctic que, sota el nom d’Aliança Catalana, pretén aprofundir les relacions polítiques del Front amb el País Valencià i les Illes.