1931. Tornar a començar

L’acceptació del govern de la Generalitat i, en definitiva, la substitució de la via federativa per l’autonomista, fruit de l’acord amb els representants enviats pel govern provisional de la República, farà reaparèixer la divisió a les files del moviment separatista.

Tal com ja s’ha dit, per la via del pacte i el compromís amb les forces republicanes estatals, a Sant Sebastià Macià havia acceptat, com a majoritària dins l’oposició catalana, la tradició federal de republicans, obreristes i catalanistes d’esquerra i implícitament havia reconegut la debilitat del nacionalisme radical per tirar endavant el seu propi projecte.

Una vegada més, es demostrava l’ambigüitat característica del contingut nacional del discurs separatista que fins aquell moment semblava defensar, un cop assolida la independència, el manteniment de relacions amb la resta de pobles ibèrics mitjançant la federació o la confederació.

Aquest plantejament, que resumia la postura més generalitzada a Estat Català quan entrà a formar part d’Esquerra Republicana, diferia lògicament de la posició de republicans i catalanistes d’esquerra com Lluís Companys o Marcel·lí Domingo, partidaris obertament d’una federació amb els pobles ibèrics, sense prèvies declaracions d’independència o reconeixements de sobirania.

Lògicament, la marxa enrera de Macià el 17 d’abril obligava, uns i altres, a adaptar-se a la nova situació.

Mentre el sector republicà dins l’ERC acceptà plenament la solució pactada per “l’Avi” i feia seva la via estatutària, els militants procedents d’Estat Català –almenys una bona part– l’acataran només com a fórmula centralista imposada. I, davant de l’evident contradicció entre la reivindicació pròpia i la fórmula acceptada pel conjunt de l’Esquerra, alguns dels seus dirigents esgrimiran amb freqüència afirmacions prou ambivalents com l’emprada per Ventura Gassol qui afirmà que “ells eren separatistes de la Monarquia, però no de la República”.

Per molt que es volgués justificar la posició de Macià o, fins i tot, que s’arribés a admetre que la seva lectura possibilista de la situació casava plenament amb la realitat que el circumdava, l’acceptació de la via estatutària, que facilità el pas a un disseny unitari espanyol concretat més tard arran de la redacció constitucional com a estat integral republicà, comportà un cop molt fort pel moviment separatista.

En primer lloc, amb la marxa enrera de “l’Avi”, quedaven prou malmeses les aspiracions polítiques dels separatistes que veien perdre una oportunitat històrica de tirar endavant el seu projecte sobiranista.

Orgànicament també, tant la formació política més important del nacionalisme radical, Estat Català, que havia costat tant de construir i de posar dempeus, com el lideratge indiscutible del seu cabdill, Francesc Macià, forjat en la dura lluita de la clandestinitat i l’enfrontament amb la dictadura, s’escapaven de les mans separatistes i eren lliurats a l’estratègia autonomista de l’Esquerra Republicana.

I, sobretot, en tercer lloc, quedava al descobert la debilitat d’un espai polític independentista que havia de començar, altra vegada, a estructurar-se i a construir una alternativa pròpia.

Davant d’aquesta situació de crisi més o menys evident, si bé una part prou important dels militants separatistes acompanyaran “l’Avi” en la nova aventura d’Estat Català dins l’Esquerra i justificaran, com s’ha dit, el seu plantejament, no serà estrany que vagin apareixent les primeres veus crítiques amb la posició i les decisions adoptades per Macià i que, fins i tot, alguns nacionalistes comencin a parlar obertament d’ell com a un traïdor.

Un dels llocs des d’on arribaren les primeres i les més amargues crítiques respecte a l’actuació del líder d’Estat Català l’abril de 1931 seran les comunitats de catalans emigrats a Amèrica.

Àdhuc de forma prèvia a la proclamació de la República i la posterior rectificació estatutària, des de l’enardit sentiment catalanista que traspuava el seu catalanisme,  aquests militants separatistes no havien digerit encara el fet que Macià hagués deixat esllanguir el projecte i decidit, finalment, no tirar endavant la construcció del Partit Separatista Revolucionari Català aprovat a l’Assemblea de l’Havana de 1928.

Major seria encara la decepció davant la notícia de la marxa enrera que deixà pas al govern de la Generalitat, oportunitat fallida d’aplicar, d’altra banda, el projecte de Constitució catalana aprovat en aquella mateixa assemblea. Com a resposta al clima de desconcert i, més tard, de frustració que s’estengué com a conseqüència d’aquesta decisió, a partir del mateix any 1931 les comunitats catalanes d’Amèrica retiraran la confiança política dipositada en Macià com a màxim dirigent del separatisme i alguns dels seus membres més destacats li dirigiran cartes personals on censuraran la seva posició. En el mateix sentit, a la premsa nacionalista americana apareixeran diversos articles, com un editorial del gener de 1932 a La Nova Catalunya de l’Havana que recollia fil per randa les crítiques pel que consideraven deserció nacionalista de “l’Avi”.

1931 - nova Catalunya - Text contra Macià
Carta que Francesc Macià escriu als catalans a Cuba, i on deixen pal·lès que és el seu ex-cabdill

I encara, escenificant l’important trencament orgànic en la història de la relació entre el separatisme peninsular i l’americà, Josep Conangla i Fontanilles, principal impulsor del projecte constitucional i veritable alma mater dels emigrants catalans a Amèrica, en representació de la comunitat establerta a Cuba enviarà un escrit de protesta al Parlament de Catalunya per l’oblit dels catalans de l’exterior en el projecte estatutari.

No obstant això, és cert que les expectatives polítiques obertes pel nou període republicà empenyeren també alguns nacionalistes a retornar al Principat. Serà el cas, entre els més destacats, des de Mèxic, de Josep Maria Xammar i Sala, que esdevindrà un dels principals dirigents i ideòlegs del futur Partit Nacionalista Català; des de l’Argentina, del ja esmentat pel seu antimacianisme Manuel Massó i Llorens; o des de Cuba, de Josep Pineda i Fargas, president durant molt temps del Centre Català de l’Havana.

La prostració en la qual havia quedat el moviment separatista després de l’acceptació de Macià de la via estatutària, farà aparèixer a Catalunya les primeres crítiques al fins aleshores gairebé incontestat cabdill.

Enmig del desencís que anirà apareixent quan el pas dels esdeveniments i el desenvolupament davant les expectatives creades per un migrat procés estatutari deixi clara la limitació de la via autonomista, la principal conseqüència de la crisi del separatisme serà el seu esmicolament orgànic i la manifesta incapacitat per a tornar a construir una formació unitària conjunta de tot l’espai independentista.

Inicialment, l’única organització política separatista que havia restat al marge dels sectors nacionalistes radicals que seguiren “l’Avi” en la confluència d’Estat Català dins l’Esquerra Republicana, havia estat Nosaltres Sols!, creada, com ja s’ha dit, el 1930 a partir de l’estratègia irlandesa, l’apoliticisme tradicional i l’antimacianisme anterior del seu líder indiscutible Daniel Cardona.

1931 - NS - CARTELL CONTRA L'ESTATUT
Cartell de Nosaltres Sols! contra l’Estatut

Des d’aquestes premisses polítiques, Nosaltres Sols! serà l’única organització catalanista que s’oposi a l’Estatut redactat a Núria el més de juny i aprovat en referèndum el 2 d’agost de 1931 amb un 75 per cent de participació del cens electoral català que donà un sí favorable del 99 per cent. Daniel Cardona justificava el seu rebuig “per dignitat” pel que considerava una concessió “no per tal de fer justícia a Catalunya, sinó com una facilitat atorgadora per Espanya”.

D’altra banda, des de la caracterització al marge de qualsevol estructura política, Palestra, com Nosaltres Sols!, tot i l’arribada del nou marc polític republicà, manté també a partir de la iniciativa del seu principal promotor, Josep Maria Batista i Roca, el seu insurreccionalisme, agrupat en aquest cas al redós d’ÒRMICA, combinat amb un intens plantejament culturalista.

Des de la continuïtat en el ja conegut recolzament d’activitats com l’escoltisme i la constitució i impuls inicial donat el 26 d’abril de 1932 a la creació de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, organització estudiantil que tindrà una certa transcendència en el món nacionalista català en anys posteriors, la posició de Palestra  no palesa, tal vegada pel seu caire d’organisme unitari del catalanisme, el mateix grau d’intransigència que el grup cardonista i, per exemple, a diferència de Nosaltres Sols!, donarà recolzament a l’Estatut de Núria.

En aquesta línia, Palestra participarà en la campanya de recollida de signatures de suport al projecte estatutari per part de les dones, encara sense dret a sufragi, i, amb posterioritat, mentre el projecte es discutit a les Corts, editarà cartells –finalment no enganxats per indicació de Macià–, amb el text dels articles segons la redacció plantejada en referèndum i la versió retallada més endavant a Madrid. Amb la intenció igualment de preservar “l’Estatut íntegre” organitzà una recollida de targetes de suport al text de Núria que el dia 9 de maig de 1932 foren lliurades al President de la Generalitat pel President d’honor de l’organització, el reconegut filòleg Pompeu Fabra.

Batista i Roca, però, per mitjà d’un manifest de l’organització, aprofitarà la diada de l’Onze de Setembre de 1932 per a aclarir que el text de l’Estatut finalment aprovat no podia ésser tingut com a reconeixement ni satisfacció de les aspiracions nacionals, sinó que tenia un valor merament instrumental dins aquest procés.

Tanmateix, com ja s’ha dit, malgrat l’indubtable desencís provocat per la decisió d’acceptar la via estatutària el 17 d’abril de 1931, el gruix dels militants separatistes procedents d’Estat Català havien seguit fidelment l’Avi i restaven, per tant, dins la disciplina partidària de l’Esquerra Republicana.

Per a alguns d’aquests militants, especialment els més joves, es feia prou difícil assumir els plantejaments autonomistes oficials d’ERC, la política possibilista i de pactes del partit de govern i el que consideraven manca de nacionalisme dels sectors republicans. Per aquesta raó, de manera gairebé immediata a l’inesperada victòria electoral del 14 d’abril començarà un procés d’aglutinament d’una part dels nacionalistes radicals aprofitant la possibilitat de mantenir les sigles d’Estat Català com a subgrup organitzat dins l’Esquerra. 

Entre finals d’abril i juliol de 1931 sota l’impuls, d’una banda, d’una sèrie de militants qualificats procedents d’Acció Republicana que havien ingressat a Estat Català pocs dies abans de la confluència amb l’ERC, com foren el doctor Nicolau Battestini i Galup, Jaume Vachier i Pallé i, sobretot, el doctor Josep Dencàs i Puigdollers, i, per l’altra, de Miquel Badia, tirarà endavant l’estructuració de les joventuts d’Estat Català dins la formació republicana.

Val a dir que aquesta iniciativa, si més no en un començament, no era mal vista per altres dirigents provinents d’Estat Català com Ventura Gassol i Jaume Aiguader,  desitjosos de mantenir en la nova formació una quota important de poder. I rebran també un cert recolzament de Francesc Macià, amb la confiança de poder utilitzar aquesta suborganització per a refermar les seves posicions més nacionalistes davant el sector republicà encapçalat per Lluís Companys i, fins i tot, davant l’electorat, com a prova del manteniment del purisme catalanista de l’Esquerra malgrat les obligades concessions del possibilisme governamental.

A començament d’agost de 1931, Miquel Badia, junt a d’altres militants com Carles Duran, J.B. Soler, Francesc Reluy, Benet Samper i un altre implicat en el complot de Garraf com Deogràcies Civit, llançaren a l’opinió pública una crida, veritable declaració d’intencions que afirmava la voluntat d’agrupar els militants d’Estat Català, definits com “la joventut assedegada de justícia política i social”.

Paral·lelament a aquesta mena d’acta oficial de naixement de les que oficialment seran conegudes com a Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català i precipitant la confluència d’ambdues iniciatives, Dencàs i Battestini portaren a terme una activa labor de propaganda i d’explicació de l’objectiu d’aquesta suborganització i, aprofitant la seva influència a diverses entitats de barris com Sant Andreu o Gràcia adherides a ERC, començaren a potenciar la creació a Barcelona i a comarques dels anomenats Casals d’Esquerra-Estat Català com a reductes de la militància nacionalista més radical.

1936 JEREC - ARA
Portantveu de les JEREC – Ara!

Com a resultat de totes aquestes iniciatives, poc més endavant, el 27 d’octubre,  les JEREC podien celebrar als locals del CADCI l’assemblea constitutiva amb presència d’uns 600 delegats, sota la presidència de Miquel Badia que formaria part igualment del Comitè Executiu. Hi participaven també històrics militants separatistes com Ramon Duran i Albesa, Josep Fontbernat o Carles Duran i, com no podia ésser d’altra manera, Josep Dencàs, pocs dies després elegit president del Comitè executiu de la federació de Barcelona de l’ERC, nomenament que confirmava el pes creixent d’aquest sector dintre la formació republicana. 

L’objectiu de Dencàs i Badia responia a una estratègia des dedins, amb la qual, tot reconeixent la capacitat de l’Esquerra a l’hora de mobilitzar l’electorat català i utilitzant el pes preponderant d’aquesta formació dins les institucions autònomes, es pretenia tirar endavant una tasca de conscienciació del país, de “nacionalitzar Catalunya” segons les seves paraules, que preparés més endavant el desenvolupament de la via independentista.

En aquest sentit, sense haver abandonat en cap moment el contingut insurrecional i paramilitar que havia fet forat en el corpus ideològic separatista durant els anys vint, resultava transcendental el control de l’ordre públic per poder arribar a fer efectiu, quan l’oportunitat es presentés, la proclamació de la desitjada separació respecte de l’Estat espanyol.

Així, a partir de la transformació de la Guàrdia Cívica Republicana i volent fer front alhora a la tendència de molts dels seus joves militants radicalitzats d’apropar-se als comunistes del BOC, ben aviat s’encarregà als escamots de les JEREC la missió de mantenir l’ordre durant les reunions i mítings del partit i, més enllà d’aquesta labor de tipus intern, Miquel Badia seleccionà una part dels seus membres com a aspirants a entrar en una mena d’escola de policia, mentre la Generalitat esperava el traspàs de les competències d’ordre públic.