1939. Trencament dels dos sectors d’Estat Català

Els membres d’Estat Català, Joan Cornudella i Antoni Andreu i Abelló, aconsegueixen evitar els camps de concentració, haven de dedicar tots els seus esforços a mirar de pal·liar la precària situació dels companys de partit, en especial els que romanien presos.

 

En aquest sentit, Joan Cornudella es dirigeix, des d’una inicial residència a la Costa Blava, a París, centre principal d’actuació dels organismes dedicats a gestionar l’ajut als exiliats republicans, lliurant subsidis econòmics, facilitant la sortida dels camps de concentració o proporcionant visats i passatges amb els quals poder embarcar cap a Amèrica.

 

Els dos sectors que hi ha dins d’Estat Català, Cornudellista i Borrellista, s’enfronten entre ells, tanmateix, la publicació per part de Joan Casanovas el dia de Sant Jordi d’aquest any 1939 d’un manifest on exposava el camí pel qual entenia que s’havia de conduir el moviment nacionalista català contribuirà a clarificar aquest confús panorama.

 

En aquest manifest de fort impacte en el món nacionalista de l’exili, l’antic president del Consell de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, ara separat dels llocs de decisió partidaris, criticava gairebé tot el ventall de forces que havien dirigit el país durant la guerra civil i darrera un programa independentista en el marc de les democràcies occidentals proposava la formació d’una “Unió” de patriotes. El manifest de Joan Casanovas no tardarà a rebre l’entusiasta adhesió de Daniel Cardona i la del sector d’Estat Català arrenglerat a l’entorn de Vicenç Borrell, que té la seu principal a la ciutat d’Orleans.

 

Així, a partir d’aquests moments, s’aniran conjuminant en el sector borrellista tots aquells partidaris d’un nacionalisme separatista més intransigent i refractari respecte a l’acció política que, anys a petar, segons tindrem ocasió d’analitzar, s’entestarà en la recuperació i manteniment de l’històric capital simbòlic d’Estat Català.

 

Tot i que ben aviat es manifestaran clarament a favor de la superació del marc legal republicà, que estrenyia les aspiracions nacionals catalanes al text de l’Estatut de 1932, Joan Cornudella i Antoni Andreu, proclius a que el moviment independentista formés part del joc de partits i a que abandonés per fi l’apoliticisme que havia caracteritzat aquest moviment en circumstàncies pretèrites, difícilment podien acceptar una proposta com la que expressava aquest manifest. I una posició semblant defensava també la resta de militants de l’anomenat sector cornudellista, que majoritàriament es concentraven a la població de Montalban.

 

Malgrat la ineludible necessitat d’una entesa que posés fi a les discrepàncies entre els dos sectors de l’organització, la no convocatòria per a una reunió conjunta entre borrellistes i cornudellistes assenyalada en principi pel dia 15 de juny precipita tot un seguit d’actuacions que esdevindran el preludi del trencament orgànic definitiu.

 

Efectivament, el dia 10 de juny de 1939 el secretari general, Vicenç Borrell, des d’Orleans, ratificava la composició del Consell Executiu d’Estat Català. Ratificació i no nomenament, car els deu membres que hi figuraven eren els mateixos que formaven part d’aquest òrgan des del darrer Ple de Delegacions Comarcals reunit a l’interior els dies 25 i 26 de juny de 1938.

 

La defensa d’aquesta legalitat era el millor argument del grup d’Orleans per a justificar la seva posició dominant a la direcció del partit que, més que respondre a una representació estricta del pes de cada sector, havia arribat com a conseqüència de la marxa al front dels seus dirigents. I aquesta legalitat resultarà determinant per a que molts militants d’Estat Català, més enllà d’unes posicions ideològiques en aquests moments molt poc diferenciades, es decantin, per disciplina de partit, pel sector borrellista, com succeirà quan intentant fer prevaler aquest argument, un mes després, es consulti la militància, reclosa encara en un alt percentatge en camps de concentració.

 

La reacció del grup de Montalban davant la posició intransigent del sector borrellista serà immediata. El dia 16 de juny, un dia després de la reunió conciliatòria que no arribà mai a celebrar-se, la meitat dels deu membres del Consell Executiu, sense comptar el secretari general, que s’arrengleren del seu costat (Marcel·lí Perelló, Joaquim Casamitjana, Antoni Andreu, Lluís Serres i Pere Llussà) dirigiren un escrit a Vicenç Borrell on el dimitien del seu càrrec.

 

Per fi, del 16 al 22 de juliol de 1939, a Montalban, tenia lloc l’esperada reunió dels dirigents més destacats d’Estat Català a l’exili francès i que, en principi, havia d’arranjar les diferències que separaven ambdues fraccions. Però, en realitat, només servirà per a certificar el definitiu trencament de la formació nacionalista radical.

Al cap de pocs dies, hi ha nomenats, dos consells executius venia a escenificar, doncs, el que era ja una realitat orgànica incontestable, l’existència de dos Estat Català.